dilluns, 24 de setembre de 2018

De rotoscòpia a tot drap i Bàlrogs de vergonya aliena

A la peŀlícula d’El Hòbbit (1977) de Rankin/Bass la seguí l’any següent un altre film, aquest cop fet per Ralph Bakshi i basat en les dues terceres parts d’El Senyor dels Anells. Si bé el film del 1977 és un producte notable tant a nivell artístic com narratiu, el que ens va regalar Bakshi és notablement atroç, esparverador i terrible.
     El gran problema? L’ús de la tècnica de la rotoscòpia, que consisteix en convertir imatge filmada en imatge animada fent els dibuixos animats sobre la imatge real. Si bé això no és un problema en si mateix —en tenim exemples prou bons al llarg dels anys—, el resultat del film d’en Bakshi és atroç per la qualitat artística de la imatge. Sembla com si haguessin anat curts de finançament per a fer una cosa tan llarga i complexa, i és per això que la rotoscòpia durant la primera hora del film és prou bona però en la resta de la peŀlícula és terrible. Si al fet que hi ha escenes on es mescla animació amb rotoscòpia —amb un resultat, diguem-ne, incòmode a la vista— hi afegim que hi ha moments en els que d’un fotograma a l’altre passem de l’animació a la rotoscòpia o viceversa… bé, sense comentaris. Hi ha casos en què la rotoscòpia és a mig fer, literalment, amb un grau molt pobre de dibuix, on hi sembla que només hagin tintat la peŀlícula, fent que a la pantalla encara s’hi vegi —i de quina manera— la imatge filmada. El resultat és un híbrid, una peŀlícula que sembla la hibridació de dos films: un d’animació amb dibuixos de gran qualitat amb personatges rotoscopiats com déu mana, i l’altre un film de baixa qualitat i sèrie B fet per aficionats. Tal com sona.
     L’equip d’artistes sota les ordres de Bakshi no va tenir gaire temps per a fer una obra que en aquells temps deuria resultar colossal; al cap i a la fi el film dura 133 minuts, així que afigureu-vos-ho. Malgrat tot la peŀlícula fou un èxit de recaptació i la crítica se la cruspí sense contemplació, però amb el pas dels anys ha esdevingut un clàssic de culte, tant pels que l’adoren i admiren com pels que l’avorreixen i detesten. 
     Sense més preàmbuls, som-hi, anem a comentar-la...
  

Comencem amb els títols de crèdit típics i tot seguit arriba la introducció —sempre necessària, d’altra banda—, que ens explica la forja de l’Anell Únic. Aquesta introducció és contada per una veu en off amb imatges de personatges reals filmats i mostrats com ombres xineses, a voltes rere uns filtres de textures que semblen teles de sac, a voltes sense aquests filtres, però sempre amb un color vermell que ho impregna tot excepte les ombres, que són negres. Aquest color vermell, ja ho veurem després, es repeteix fins a la sacietat i el que hi ha més enllà cap al final de la peŀlícula. Pel que fa a la narració podem dir que és una bona introducció que ens situa bé en el context inicial de la història.


Després de la introducció comença pròpiament la història i, oh sorpresa!, ara la imatge és de dibuixos animats, com en el film d’El Hòbbit de Rankin/Bass, si bé el disseny dels personatges és diferent… I tan diferent. La cara d’en Bilbo és tot un poema. Jutgeu vosaltres mateixos, que nosaltres no trobem mots que puguin expressar el que sentim en veure’l sense que ens engarjolin per ferir la sensibilitat humana. Noteu també la diferència d’estil entre els hòbbits que assisteixen a la festa d’aniversari d’en Bilbo i el disseny dels hòbbits.




Després d’una breu discussió entre en Gàndalf —que ja comença a donar mostres de bogeria, com veurem més endavant— i en Bilbo, aquest se’n va de l’Atzusac deixant l’Anell per a en Frodo, que esdevé hereu de totes les pertinences d’en Bilbo, incloent els mateixos Atzusac i Anell.
     Passen els anys en un tres i no res, com en el llibre, i veiem que en Gàndalf retorna a l’Atzusac, ara amb en Frodo com a inquilí. En Gàndalf li demana per l’Anell, i s’esdevé la famosa escena de l’Anell llançat al foc, fet que fa aparèixer la famosa inscripció… simplement que aquí no ho veiem, això. Sense necessitat d’introduir la inscripció ni res —Bakshi devia pensar que no calia— a en Gàndalf li dóna un rampell i recita els coneguts versos en la llengua negra de Mórdor:
 

“Naig Bam De-tambum

Naig Bam Imbatung”



Si, amb un parell. Què hi farem… Suposem que els dobladors devien sentir la versió en anglès i van intentar aproximar el que deien en l’original sense preocupar-se d’agafar el llibre i fer una micona de recerca. No hi ha excusa, és evident que tenien a mà la traducció al català de Francesc Parcerisas, car els noms de llocs i personatges coincideixen amb els de la traducció; tots excepte un, però, com veurem més avall.
     En aquesta escena, per cert, ja veiem la follia creixent d’en Gàndalf, perquè sinó no s’entenen les expressions facials del mag, amb aquestes pupiles que van canviant d’amplada i els incessants moviments; hi ha moments que sembla que en Gàndalf vulgui arrencar a ballar a la Dirty Dancing.



Després de fer una mica de por a en Frodo… ballaruga!


Ja us ho diem ara: això de les expressions facials es deu als efectes de la tècnica de la rotoscòpia tal com es varen aplicar en aquesta peŀlícula. Però això no és tot, els terrors rotoscòpics encara estan per venir…

Després l’acció es trasllada a fora de l’Atzusac, amb el mag i el hòbbit fent una passejada vespral per un bosc a l’altra riba de l’Aigua mentre parlen de la necessitat d’en Sàuron de fer-se amb l’Anell Únic.





El bosc pel que passegen és un tant psicodèlic, amb branques i arrels fractals, talment com si les haguessin dissenyat per a un planeta alienígena de portada de revista de ficció científica dels anys 70. Aquí s’esdevé el moment en què entra en escena en Sam Gamgí, que serà el company inseparable d’en Frodo fins al final del relat. Ens estalviarem comentar la cara del coŀlega, al que la veu que li han posat no ajuda gaire a millorar.




Tant els hòbbits com els mags caminen de la manera més estúpida i encarcarada possible. El cas dels hòbbits pot entendre’s si tenim en compte que els actors que els interpreten són persones nanes, però fins i tot tenint-ho en compte no s’explica alguns moments de moviments realment absurds i forçats com no sigui una volguda exageració. Ni en Els Pastorets, déu meu, ni en Els Pastorets… El cas dels mags potser es degui a l’edat dels actors, no ho sabem del cert, però hi ha moments en què veiem en Gàndalf o en Sàruman carranquejar de tal manera que fa veritable angúnia.

Parlant d’en Sàruman, en la següent escena en Gàndalf va a visitar-lo a Òrthanc, la seva residència permanent. Al llibre el mestre Tolkien ens dóna certs detalls que els dibuixants han interpretat lliurement, tant a la lleugera que Òrthanc sembla més un castell de fantasia pseudomedieval que l’esvelta i altiva torre que tan bé van recrear a la trilogia de Peter Jackson. L’interior d’Òrthanc és estúpidament caòtic —sembla sortit d’un malson lovecraftià— i té elements com columnes diagonals que no fan cap funció arquitectònica coneguda en el nostre univers. No volem posar-nos perepunyetes amb detalls com aquests, però en tot moment l’interiorisme d’Òrthanc recorda a certs escenaris de Maniac Mansion: The Day of the Tentacle, videojoc de Lucas Arts. Un lloc perfecte com a casa de convalescència per a mags que han perdut la xaveta, com és el cas d’aqueixos dos.





En Gàndalf i en Sàruman discuteixen, no s’entenen, i és aleshores que aquest engarjola el mag gris al capdamunt d’Òrthanc. L’escena s’esdevé d’una manera ben confusa, fent que l’interior d’Òrthanc n’esdevingui, de sobte, el sostre, tot enmig de psicodèlia de llums i colors, una solució que tornarà a aparèixer més endavant.

A la següent escena ja veiem els quatre hòbbits (en Frodo, en Sam, en Merry i en Pippin) caminant per un paisatge de pins negres raquítics cap a Rivendell, sense ni tan sols introduir-los; només han estat mencionats de passada per en Gàndalf uns minuts abans. Aquí té lloc la topada amb un dels Genets Negres i l’escena dels quatre hòbbits amagats sota una gran rel d’arbre, que fou copiada per Peter Jackson a La Germandat de l’Anell. El Genet Negre sembla sortit d’Star Wars, en el que seria la mescla perfecta d’un guerrer Tusken amb un dels alienígenes de la taverna de Tatooine, mentre que el cavall el devien robar d’un Caminant Blanc de Cançó de glaç i foc a jutjar pels ulls de blau marí neó que té. Per cert, el Genet Negre també camina malament —probablement degut a còlics— i fa uns sorollets estranys. Això de ser un servent del Senyor Fosc és una putada, no fotem.





Ara comença la teca bona… Ja som a la fonda de Bree, on conviuen hòbbits i nans. Ralph Bakshi tingué la genial idea de dur la rotoscòpia fins al final, mesclant en un mateix fotograma aquesta tècnica amb diferents graus de resolució i acabat, de tal manera que els hòbbits es mostren com els hem vist fins ara, rotoscopiats fins a convertir-los en personatges d’animació típica, però els Homes i l’escena es mostren amb una rotoscòpia que s’apropa més a la imatge original, filmada. I per si no fos poc, aquí ja veiem una altra característica de l’obra: hi ha moments en què els personatges apareixen com a figures animades i d’altres com a figures rotoscopiades… a voltes d’un fotograma a l’altre. O els dibuixants tenien terminis d’entrega massa curts o bé el virus de la mandra va poder amb ells. El resultat és estrafolari, per dir-ho suaument, fent que a un li vinguin ganes de fugir corrents o de llançar tomàquets passats a la pantalla.
     Però el pitjor encara ha de venir.





Mentre en Frodo canta una cançó als clients de la fonda en Merry surt a fer una passejada nocturna, i allà es atacat per dos Genets Negres —també amb còlics, com el seu company— que li llencen bombes fètides. El pobre Merry es desmaia. Mentrestant, en Frodo cau de la taula on ha pujat per a cantar, l’Anell li fa una mala passada i té lloc un horror rotoscòpic de 1r grau.




Poc més tard coneixen en Gambús. Què els passava pel cap als dibuixants quan dissenyaven els personatges? Per què a en Gambús (l’Àragorn) li van posar aquesta cara? Que és hereu del llinatge d’Eléndil, collons! I a més a més, per què el vestit tan ridícul que duu? Una túnica amb un cinturó que no pot ser més ample i incòmode, una capa, unes botes i prou. No coneix els pantalons? I la roba d’abric? I per què va tan colrat de pell? D’acord que és un muntaner, però entre poc i massa…




Bé, després de la trobada amb en Gambús, els hòbbits abandonen Bree liderats pel muntaner en direcció a la Pica del Temps. Allà, de nit, en Gambús els conta la història de Béren i Lúthien, que té paraŀlelismes amb l’amor d’en Gambús per n’Arwen… a la qual no veurem mai al film. I ja està, perquè sí. Mentre en Gambús els conta la història, per cert, en Frodo i en Sam comparteixen mirades còmplices que ens assenyalen quelcom més que una estreta amistat. De nit són atacats pels Genets Negres, que són espectres de l’Anell o Nazgûl. Aquí tornem a tenir un altre exemple de mescla d’animació amb rotoscòpia matussera i pel broc gros, sense concessions.




En Frodo és ferit de la manera més idiota i cau en mans —literalment— d’un dels espectres, però en comptes de prendre-li l’Anell prefereix que en Gambús els foragiti amb un parell de torxes. Bravo. La colla fuig a Rivendell, i pel camí troben en Légolas… Al llibre és en Glorfíndel, un dels personatges maltractats per desaparició sobtada tan en aquest film com en el de Peter Jackson. Bé, podem entendre la substitució d’en Glorfíndel per en Légolas per a reduir el nombre de personatges, però, aviam, altre cop, què collons els passa als dibuixants, amb les cares dels personatges?




Sigui dit ara que els elfs són presentats amb uns rostres que recorden els alienígenes nòrdics de les llegendes urbanes i els mites moderns. Els ulls que duen són tan grossos com mandarines, i la forma dels mateixos… bé, tant se val. L’única excepció notable és n’Elrond, que per raons ignotes s’assembla més a un de la raça dels Homes… Però això no el salva. Els dibuixants, avançant-se a esdeveniments futurs del món televisiu, van recrear el Juli Cèsar de la sèrie Roma (HBO) interpretat per Ciarán Hinds.
     Aquí cal dir també que l’escena de la irrupció dels Genets Negres i la seva derrota als guals del Bruinen dura ni més ni menys que 5 minuts i 45 segons. Més llarga i lenta no pot ser. Quin tedi, per l’amor de déu… És una mescla de terrors rotoscòpics, imatges a càmera lenta, efectes que de tan pobres més valia no haver-los parits, i fons de pantalla d’estil entre impressionista i postmodern. Kandinski, però en fosc i lleig.

En Frodo es recupera a Rivendell, on es retroba amb en Bilbo, que continua amb la seva cara inconfessable. Té lloc el consell presidit per n’Élrond, on hi veiem els futurs integrants de la Germandat de l’Anell, entre altres en Bóromir, que sembla un víking de parc temàtic amb el seu casc ridícul i la pell d’ós que vesteix; en Légolas, que continua fent cara d’haver aterrat d’Andròmeda; i en Guimli, representant de la raça dels Nans amb gigantisme.





Ja som dins de Mòria, on descobrim que els Nans que la varen excavar tenien gust pel grotesc de reminiscències heavymetaleres, com prova la seva arquitectura. L’interiorisme de ‘Mòria dels Horrors, ciutat de defuncions’, sembla treta del videojoc Indiana Jones and the Fate of Atlantis, també de Lucas Arts. La Germandat arriba a la tomba d’en Balin i ni s’immuten, especialment en Guimli, que s’ho pren com si li haguessin dit que demà farà sol amb ruixadets esporàdics… I això que tenen esquelets de vells cadàvers momificats al costat! Deuen pensar que és atrezzo.




La Germandat és atacada per sis o set orcs rotoscòpics d’ulls vermells i ullals enormes, és a dir, guerrers tusken d’Star Wars versió vampírica. Després n’apareixen més, i la Germandat fuig cames ajudeu-me per les escales que condueixen a la sortida est de Mòria en una successió d’imatges que canvien d’animació a rotoscòpia basta segons el fotograma. I aleshores s’esdevé el moment culminant del film, allò que el fa un terror odiós i una peŀlícula de culte al mateix temps…
     El Bàlrog.

Si a la peŀlícula de Peter Jackson el Bàlrog és un monstre digne del terror fantàstic i la fantasia èpica, el Bàlrog de Bakshi és simplement un atemptat als drets humans.




Què en podem dir… Potser el millor sigui no dir-ne res i deixar que cadascú s’enfronti al moment per si sol, el jutgi i tingui malsons de per vida. O potser es descolloni viu, que seria el més habitual. Perquè al Bàlrog de Bakshi no hi ha qui l’agafi per enlloc. Qui el va idear o dissenyar? Com devia ser la disfressa original abans de ser rotoscopiada? Per què cony duu ales? I el cap d’on el van treure, d’un lleó de cartró pedra?
     En Gàndalf s’enfronta al Bàlrog i ambdós cauen a l’Abisme de Mòria. Al cap de poc passem a Lórien, on veiem na Galàdriel i en Cèleborn i descobrim que també són alienígenes nòrdics, sobretot ella, que té uns ulls que competeixen amb els d’en Légolas en grandària. Tot seguit sona un tema musical cantat per l’Escolania de Montserrat mentre veiem llums estranys al fons (sembla l’interior d’un ovni). Després té lloc l’escena del Mirall de na Galàdriel, on en Sam i en Frodo veuen fets que són i fets que seran al mirall, i na Galàdriel fa que el seu anell, Nenya, espurnegi amb els colors de l’arc de Sant Martí i faci bombolles. Guau. En Frodo li ofereix l’Anell Únic —com si no hagués tingut prou amb l’espectacle que li acaba de fer amb Nenya—, aquesta aŀlucina i després es fot a riure i fa una ballaruga mentre diu amb tota la calma com de mal parida seria si es fes amb l’Anell Únic. Amb això diu que ha passat la prova —la de conduir segur que no— i que la Germandat ha de fotre el camp al matí.





Passem directament a la Germandat navegant Ànduin avall sense passar pel moment de l’adéu-siau a Lòrien. Gairebé sis minuts de persecució dels Genets Negres fins als guals de l’Isen i ni tan sols vint segons amb la Germandat acomiadant-se de Lòrien i na Galàdriel… En uns segons arribem al final del primer llibre, La Germandat de l’Anell, on en Frodo discuteix amb en Bóromir, però el hòbbit escapa. Una lluna plena sense ni tan sols rotocospiar ens indica que és de nit, com si no ho sabéssim ja, i en Borómir retorna al grup, al que diu que en Frodo ha fugit sense confessar-los que ha intentat prendre-li l’Anell… Els nobles de Góndor són tots uns senyors, això és nivell. Aleshores la Germandat se separa per a cercar en Frodo. És el començament de la dissolució de la Germandat, afavorida per un atac dels uruk-tusken.
     Mort en Bóromir, desapareguts en Frodo i en Sam camí de Mórdor, i raptats en Merry i en Pippin, la resta —n’Àragorn, en Légolas i en Guimli—, decideixen anar a l’encontre d’aquests dos hòbbits. Se succeeixen unes escenes d’ells tres corrents, escenes indescriptibles per l’absurditat de la cosa: n’Àragorn fotent-se de lloros i unes cares d’espant d’ell i l’elf que tiren enrere.





A continuació tenim l’enfrontament dels uruk-tusken amb els genets de Ròhan en el que és una batalla que no pot ser més absurdament lluitada: els genets els persegueixen des d’una posició avantatjosa, i quan els uruk-tusken els veuen massa a prop s’hi enfronten… 3 contra un fotimer d’homes a cavall. Evidentment els tres uruk-tusken són esclafats. Els genets els envolten, comença una escabetxada… i passem a en Frodo i en Sam a l’Emyn Muil, on troben en Gòŀlum, que s’ofereix a conduir-los a través dels Aiguamolls dels Morts. De tornada a la batalla entre els genets de Rohan i els uruk-tusken veiem que ja no hi ha escabetxada generalitzada sinó els dos bàndols enfrontats, mirant-se els uns als altres, cara a cara… Un dels genets mata un orc mentre entre aquests n’hi ha que es mouen i n’hi ha que estan congelats, com si als dibuixants els hagués fet mandra animar-los amb moviment. Sembla com si els uruk-tusken hagin plantat maniquins per a fer veure que són més… De fet, tenen pinta de ser màscares d’orcs posades en pals clavats a terra durant el rodatge i deixats igual en la rotoscòpia, sense miraments. Cap problema si això es fa per a orcs vists de lluny, però quan el cas és just el contrari… Mentrestant veiem com l’orc que reté els hòbbits és mort per una fletxa de Ròhan, però el tirador sembla passar olímpicament dels mitgerols quan són clarament visibles (?!) i continua endavant. Miopia del genet? Potser. Desídia dels narradors? Segur. Per cert, cap referència a les capes èlfiques que na Galàdriel dóna a la Germandat. Tornem a la batalla i en veiem la part final: un dels genets, que sembla ser el mateix fill del rei de Ròhan, es llença a l’atac tot sol contra els orcs i és abatut i trinxat a la primera de canvi —gran estratègia, sí senyor—, i només quan cau s’hi llancen els altres genets. Tota l’escena té lloc en un ambient molt fosc i de tons d’un verd lúgubre, com si ens trobéssim en un vespre d’hivern nuclear.
     Aquí cal indicar que hi ha diversos tipus d’orcs: els orcs vampírics de Mòria, d’ulls vermells i ullals grossos, els orcs que semblen mòmies perquè duen draps de cuina embolicats al cap, els orcs que no són sinó un paio amb una màscara de goriŀla, i els orcs que semblen cagallons amb potes. Els cagallons i els vampírics solen dur cascs amb banyes, com el d’en Bóromir, mentre que els goriŀles i les mòmies van amb el cap nu.

En Merry i en Pippin entren al bosc de Fàngorn i topen amb un Barbarbrat (anomenat aquí “Arbrebarbut”, desviant-se de la traducció d’en Parcerisas) el disseny del qual és força bo, d’un estil més proper als hòbbits de dibuixos animats i allunyant-se dels orcs rotoscòpics o l’infame Bàlrog. Parlant del Bàlrog… N’Àragorn, en Guimli i en Légolas troben en Gàndalf a Fàngorn, retornat de l’enfrontament amb el Bàlrog, i quan el mag els relata la lluita que hi tingué veiem imatges congelades de la mateixa amb un Bàlrog pintat, ja no rotoscopiat, i amb un disseny totalment diferent, molt heavymetaler, i infinitament millor al que hem vist a Mòria. En fi… En aquesta peŀlícula hi ha moments que sembla que ens movem entre universos paraŀlels.





Els tres herois amb en Gàndalf cavalquen a Édoras, on el rei Théoden és atrapat per un encanteri d’en Sàruman, controlat de prop per un Grima Llenguadeserp amb aspecte de sequaç de peŀlícula de Disney. Mentrestant en Sàruman munta una festa rave a Ísengard amb uruk-tusken tocant timbals i tal, i els fa un parlament on els insta a matar i pillar encara més. En aquesta escena en Grima és al costat d’en Sàruman, prova que té el poder de la bilocació o bé una T-Mitjana de deu zones amb viatges iŀlimitats.

Tornem a Édoras. En Gàndalf hi apareix i té lloc la disputa entre el mag, en Grima i el rei Théoden. Diu el mag a en Grima “jo et vaig veure ahir a Ísengard”. Perdoni, com? És que en Gàndalf va mirant el film mentre avança l’aventura? Bé, en Gàndalf allibera el rei, però aquí no és tan clar els efectes de l’encanteri d’en Sàruman sobre en Théoden com a les peŀlícules de Peter Jackson. L’Éowyn, per cert, té cataractes als ulls, i els soldats que hi ha al Palau Daurat són tots clons de He-Man i vesteixen túniques. Per ser en guerra amb Ísengard, déu n’hi do l’escassetat d’armadures. Ah, a l’Éowyn no la tornarem a veure més.
     En Gàndalf se’n va a fer uns encàrrecs mentre diu a la resta d’anar tots a la Gorja d’en Helm.

Tornem a en Frodo i en Sam, que ara travessen els Aiguamolls dels Morts amb en Gòŀlum. Tornem a veure una imatge d’una lluna plena —en la visió de Bakshi la lluna sempre és plena a la Terra Mitjana— tractada amb filtres, sense ni tan sols rotoscopiar. Els tres veuen un Nazgûl muntant un d’aquells ocellots voladors, que aquí han recreat amb pinta de pterodàctil; probablement una influència més dels films de Peter Jackson.



Passem a la Gorja d’en Helm. Els genets de Ròhan aguaiten des dels murs de la fortalesa. Apareixen wargs a l’horitzó. Tothom vesteix túniques perquè ningú sembla conèixer el concepte de pantalons, excepte en Légolas, que duu pantis. L’atmosfera és impregnada de tots els tons possibles de vermell, des del granat fins al carbassa, una constant d’aquí al final del film. Els homes de Rohan, que continuen semblant He-Man clònics, veuen com els wargs són l’avantguarda de l’exèrcit dels uruk-tusken.
     Comença la batalla! Fletxes a dojo, empastifat de vermell i mescla terrible de rotoscòpia i animació. Els millors moments són quan veiem personatges animats (Àragorn, Légolas, Guimli) al costat de rotoscopiats (homes de Ròhan, orcs) en el que és un poti-poti indigerible pels estàndards actuals i també, perquè no dir-ho, de l’animació dels anys 70 i 80. Els homes de Ròhan són massacrats —normal, no duen armadures—, mentre que el dúnedain, l’elf i el nan maten uruk-tusken com qui aixafa insectes amb un matamosques. En Sàruman llença focs artificials des d’Ísengard que resulten tan potents que rebenten el mur de la fortificació. Retirada, les forces d’Ísengard semblen a punt de guanyar.

Mentrestant, en Frodo i en Sam han entrat a una regió dels dominis d’en Sàuron clarament influenciada per les pintures d’El Bosch, amb motius, paleta de colors i llum molt típics del Barroc. En Gòŀlum convenç els hòbbits de prendre L’Escala Recta i l’Escala de Caragol, clara aŀlusió a l’antre de l’Aranyerra… a la qual no veurem.

A la Gorja d’en Helm en Gàndalf reapareix amb els genets de Ròhan proscrits —és l’encàrrec que havia anat a fer, convèncer-los perquè tornessin— i acaba amb els uruk-tusken que —ara ho veiem de més a prop— duen màscares barates de goriŀla i draps de cuina relligats a cap. La matança és indiscriminada i gore, com ha de ser.


I aquí acaba la història o, com diu la veu del narrador, “la primera part d’El Senyor dels Anells”. 2 hores i 11 minuts, déu n’hi do. No sabem quant de temps pretenia donar-se Bakshi per a contar-nos el terç restant. No ho va fer mai, però, perquè les crítiques van massacrar la peŀlícula, com els genets de Ròhan amb els uruk-tusken. Per a veure’n la continuació —en certa manera— calgué esperar el 1980, que ens dugué El retorn del Rei de la mà de Rankin/Bass que, com El Hòbbit, és un film totalment animat.
     Però d’això ja en parlarem…



Malgrat els esforços narratius la tècnica d'animació és barroera massa sovint i no aconsegueix una obra digna. A més a més, la història acaba abruptament, sense solució de continuïtat. Els terrors rotoscòpics són massa malforjats, barroers i conspicus. No, no podem donar-li l'aprovat... De fet el trobem un film lamentable, el que no l'eximeix de ser amb tot el dret del món una obra de culte. Veredicte final: categoria 3. Terrible. Terror cinematogràfic.



El Senyor dels Anells (The Lord of the Rings) 
per Ralph Bakshi, escrit per Peter S. Beagle & Chris Conkling (d’un original de J. R. R. Tolkien)
United Artists, 1978

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada