diumenge, 17 de desembre de 2017

De projectes aŀlucinògens i revolucions inacabades

Imagineu, per un moment, una peŀlícula de ficció científica on Salvador Dalí interpreta l’emperador foll de l’univers i Orson Welles fa d’un corrupte tan obès que necessita un aparell d’antigravetat per a sostenir-se dempeus.
     Imagineu que el projecte d’aquesta peŀlícula té alguns dels millors artistes gràfics del moment com, per exemple, Moebius, H. R. Giger o Chris Foss, encarregats de dissenyar vestits, naus, planetes, escenaris… i que cada món dels que l’espectador visitarà té un disseny exclusiu encarregat a un artista diferent.
     Imagineu que per a la banda sonora s’aplica la mateixa regla, contractant a músics tan variats com Tangerine Dream, Mike Oldfield o Pink Floyd.
     Imagineu que el director d’aquest projecte preveu que la peŀlícula que en sortirà serà el més semblant a un viatge aŀlucinògen induït per consum de LSD…
     …Al llarg de 14 hores de metratge.



Aquest projecte existí, i hauria estat la versió d’Alejandro Jodorowsky de Dune, la famosa noveŀla de Frank Herbert. De com nasqué, evolucionà i restà inacabat tal projecte en parla el documental Jodorowsky’s Dune, un interessant passeig pels anys 70 del segle proppassat, quan el cinema convencional estava saturat de peŀlícules avorrides, depressives i amb cert toc decadent però, al mateix temps, quan ja feia temps que un cinema alternatiu s’obria camí amb propostes atrevides i provocadores. Molts eren els directors abocats a aquest cinema transgressor, i en Jodorowsky n’era un. Després del bon resultat d’un dels seus films, La Montaña Sagrada (1973), el productor amb què havia treballat, Michel Seydoux, li donà carta blanca per a un nou projecte: “fes el que vulguis”. I Jodorowsky digué “Dune”.
     En Jodorowsky no havia llegit mai el llibre, només n’havia sentit l’argument d’un amic, però amb això ell va tenir prou per a imaginar de nou la història de Herbert i fer-ne una cosa nova, tan nova que s’escolava de la història original per molts forats diferents, resultat de la “violació” de la noveŀla, tal com el director explica. En una època d’experimentació com aquella tals llicències i desviacions del cànon literari devia ser més habitual que ara, on el fet que Peter Jackson tregui en Tom Bombadil de la seva versió de El Senyor dels Anells és motiu de drama generalitzat per a molts fans del mestre Tolkien. Fet i fet en Jodorowsky es veia com “el profeta” de l’obra, i l’equip d’artistes que havia format per a dura endavant el projecte eren els seus “guerrers”.



El documental narra el procés de creació del guió iŀlustrat del film, peça indispensable en la confecció de qualsevol film de gènere fantàstic però que per aquells dies no era gens habitual. Si volien fer una peŀlícula de tal magnitud, absurdament llarga i farcida d’efectes especials com cap altra fins aleshores, realment la primera passa era fer un llibre amb tot de detalls sobre els diàlegs, les imatges i els escenaris que els espectadors veurien a la pantalla.
     El pes de la narració de tota l’epopeia creativa recau en Jodorowsky, que hi afegeix anècdotes sobre com arribà a convèncer el llunàtic d’en Dalí pagant-li 100.000 dòlars per minut de pantalla i accedint a fer sortir una girafa en flames a la peŀli, o com es va fer seu un Orson Welles apartat del món del cinema i abocat a la golafreria. Molt interessants i absolutament necessàries són les opinions dels artistes implicats en el projecte, així com el productor, Michel Seydoux, o qui fou la musa d’en Dalí, Amanda Lear.
     Una còpia del guió iŀlustrat en forma de llibre —era molt gruixut— fou enviada a cada gran estudi de Hollywood. Allà en van restar meravellats, del totxo, però totes i cadascuna de les majors van rebutjar el projecte. Potser el trobaren massa espiritual o metafísic? Potser no en copsaren el missatge? O els va espantar una peŀlícula tan monumental, necessitada de tants efectes especials i excessivament llarga i costosa? Probablement tot això i més. La indústria del cinema havia arribat, en el camp de la ficció científica, tan lluny com 2001: una odissea de l’espai, Fahrenheit 451 o Darkstar, però no semblava atrevir-se a superar aquesta frontera. El colossal projecte no va veure mai la llum del dia, i d’aquella aventura aŀlucinògena ara només en resta el seu record i el fabulós guió iŀlustrat, que sembla haver estat la font d’inspiració d’on han begut directors i creadors a l’hora de fer algunes de les peŀlícules que inauguraren el cinema de fantasia i ficció científica actual: Star Wars (George Lucas, 1977), Alien (Ridley Scott, 1979), A la recerca de l’arca perduda (Steven Spielberg, 1981) o Blade Runner (Ridley Scott, 1982). 


Jodorowsky amb el totxo. A sota, dissenys
de Moebius (Jean Giraud).

No explicarem més sobre el documental. Qui vulgui veure’l pot comprar el DVD o obtenir-lo per altres mitjans a discreció seva. Només volem defensar que l’aura gairebé llegendària del projecte inacabat de Jodorowsky i els seus guerrers és ben merescuda. Malgrat les llicències artístiques respecte de l’obra de Herbert i el fet de ser un projecte enorme (fins i tot per als estàndards actuals del cinema fantàstic — 14 hores!), fou enormement ambiciós, innovador i artísticament avançat en una època que demanava a crits al setè art noves maneres de contar les històries que sempre han fascinat i emocionat l’ésser humà.
     Per tot això podem assegurar que el Dune de Jodorowsky és la peŀlícula de ficció científica no realitzada més influent del cinema modern.



per Frank Pavich 
High Line Pictures, 2013

__________

Per a saber-ne més:

Disseny d'una nau per Chris Foss.

Unseen Dune Amb tota probabilitat una de les millors fonts d'informació i coneixement sobre la versió de Jodorowsky (i també Dune en general).
Sobre l'art de Chris Foss.
Sobre l'art d'H. R. Giger.
Sobre l'art de Moebius


Disseny del Castell Harkonnen
per H. R. Giger.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada