dimecres, 3 de maig de 2017

D'humor negre bretó i paisatges cèltics

Què podem dir d’aquest llibre, així, d’entrada… Doncs que és una meravella, un gran petit regal que ens ha fet la jove editorial Hermenaute. Una veritable joia de la narrativa bretona traduïda al català amb molt d’encert, que no és poca cosa! 


Són tres, els contes: Kou el Corb, Suzanne le Prestre i La mostra de Landouzan, tots tres ben diferents i al mateix temps tan similars. Kou el Corb és el conte que millor mescla la foscor d’una època passada on la pesta encara campava lliure amb l’humor negre i la causticitat. Se centra en un personatge, Kou el Corb, que ens explica les seves vicissituds d’ençà que és forçat a abandonar casa seva i trobar una manera de viure per compte propi. La ingenuïtat del protagonista ajuda a treure ferro a un relat que, d’altra manera, seria d’allò ben tètric.
     Suzanne le Prestre és, de tots tres relats, el que més difereix en tema i to, però no per això és una història que gaudireu menys. De fet, aquest conte és ben maco, en més d’un sentit; una bella mostra de relat romàntic —romàntic de romanticisme, el moviment cultural i literari, enteneu-nos— que els editors han fet molt bé de posar entre els altres dos contes per a dotar l’obra d’una certa simetria i equilibri que el lector sabrà apreciar. I maco també perquè tracta sobre l’amor idealitzat que espera la Suzanne; amor que sense arribar a tràgic sí que ens dóna un drama de final entendridor.
     La mostra de Landouzan retorna a l’humor negre, aquest cop ambientat en la Bretanya medieval, dura, empobrida i trista com no pot ser altra cosa que un país sota el jou del feudalisme més ranci. I és precisament aquesta pobresa escruixidora la que empeny a la Nonne, vídua per sorpresa, a fer passar per viu el seu marit unes quantes hores més per a poder guanyar deu sous que a ella i a la seva família els representen el pa i la supervivència.

El lector amb certa cultura anirà trobant al llarg de la seva lectura certs temes i motius recurrents: primer de tot, i potser el més xocant per a algú que viu plenament en el segle XXI, el conservadorisme, l’estricta moralitat, la profunda religiositat i l’ultralocalisme de la cultura bretona, si més no, de la Bretanya del passat. Prou dura és la representació de la dona, tractada amb una desconsideració que avui faria saltar del seient, indignat, a més d'un pensador i tertulià dels que es passegen per les nostres teles, ràdios i columnes d'opinió. Sembla que aquest país no s’escapa dels estereotips que esquitxen les terres celtes, des de la mar de les Hèbrides fins al Cantàbric, i és que per al lector catalanoparlant el més proper a l’ambient i el paisatge bretons que apareix al llibre el trobaria, potser, a Galícia i Astúries que, de fet, són els països celtes del sud.
     I és que certs elements presents als tres contes ens recorden i remeten a la cultura gallega i asturlleonesa: la indeleble i permanent presència de la Mort (no podem evitar pensar en la Santa Companha), l’humor mescla d’ironia i sarcasme, un més que inesborrable substrat pagà… tots ells trets comuns dels pobles hereus de la cultura megalítica de la cornisa atlàntica d’Europa, és a dir, els pobles cèltics. Des d’Escòcia i Irlanda fins a Galícia i Astúries passant per l’illa de Man, Cornualla, Gaŀles i, evidentment, la Bretanya. En aquest sentit el primer que veiem en obrir el llibre és una iŀlustració que no podria ésser més encertada; es tracta d’un fragment de Femmes allant à la messe, pintura de Charles Cottet, i ja ens dóna una primera pinzellada del to i ambientació del llibre. Tota una mostra d’intencions i avís per a navegants.

No espereu, doncs, contes gòtics amb un excessiu grau de foscor o de terror, ni tampoc d’horror, ni de bon tros; res de “no recomanat per a menors de 18 anys”. No és Lovecraft, ni tampoc Chambers o Bierce. És Malmanche, i això vol dir, en aquest cas, tres contes on l’humor negre és el protagonista a l’ombra d’uns escenaris grotescs i absurds que, malgrat les foscors que els poblen, sempre van acompanyats d’un positivisme esquitxat de tristesa, d’un pesar que tot ho omple. La vida mateixa, vaja.

Hermenaute ha fet molt bé de publicar aquesta petita joia de la literatura bretona. Aquest és, a parer nostre, un dels camins que l’editorial hauria de seguir en el futur, el de publicar obres d’aquesta qualitat i tan interessants en la nostra llengua, cosa que els honora tenint en compte l'actual panorama de les traduccions al català.
     Només hi ha una cosa que els hem de retreure… El llibre és massa curt! És d’aquests que et posen la mel al llavis, te la deixen assaborir i quan en vols més ja l’has acabat, deixant-te pensarós pel que acabes de llegir, amb aquell somriure mig murri, mig sorneguer per l’humor que Malmanche gasta, i desitjant que els d’Hermenaute s’atreveixin ben aviat amb una altra meravella com és Kou el Corb i altres contes bretons.

per Tangi Malmanche (traducció de Lourdes Cayetano)
Hermenaute, 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada