dilluns, 8 de maig de 2017

De nissagues de poder i degradació moral

Sembla que a aquestes alçades Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, no necessiti presentacions, però veient com veiem que són molts els lectors que a casa nostra encara desconeixen la noveŀla i, en general, l’obra de Sagarra, creiem necessari aportar el nostre parer —humil granet de sorra— sobre aquesta obra literària, catalana i de to europeu, d’un dels més destacats autors catalans del segle XX. 

Vida Privada es presenta com una crònica social de la Barcelona de la primera meitat del segle XX, especialment de la classe alta, l’aristocràcia terratinent barcelonina, i de la classe més baixa, la que malvivia als barris més pobres, insalubres i desgraciats de la ciutat comtal. Ambdues comunitats enclaustrades en el que ara anomenem Ciutat Vella, el cor de la Barcelona medieval. Els uns als seus palaus gòtics, els altres en habitacions i pisos llòbrecs amuntegats en carrers estrets i mal ventilats que ja va retratar amb mestria Juli Vallmitjana a La Xava [1].
     El tronc central de la noveŀla és el protagonitzat per tres generacions dels Lloberola, llinatge aristocràtic en avançat estat de degradació econòmica, alienació social i descomposició familiar. A través de diverses escenes i diàlegs on ja entrelluquem els caràcters de Frederic —jugador i faldiller— i Guillem —espavilat i corromput professional—, germans i fills del decimonònic i empolsegat Tomàs de Lloberola, veurem com del tronc aniran sorgint branques protagonitzades per altres personatges més o menys relacionats amb els Lloberola que ajudaran a acabar de pintar aquest quadre realista de la societat del moment.



Amb Vida privada Sagarra volgué fer un retrat de la societat de l’època, deixar constància d’aquell moment històric, el de la Barcelona que passava de la dictadura de Primo de Rivera a la Segona República Espanyola i s’endinsava inexorablement, i amb tots els canvis socials i econòmics que això comportava, en la contemporaneïtat. I a fe que ho va fer; amb matrícula d’honor. L’escàndol que provocà la noveŀla en ésser publicada no es degué només a la presència de temes que aleshores encara eren tabú, com les escenes de sexe o l’aparició amb cara i ulls dels baixos fons barcelonins, sinó també al fet que Sagarra ens conta una història en clau.
     En clau perquè molts dels personatges i dels escenaris existiren en la vida real, canviats els noms i maquillades les descripcions, fet que no privà molts lectors de veure-hi tal o tal altre personatge, llinatge o local de la vida social barcelonina. L’escàndol, doncs, com us deveu imaginar, va ser prou important, i la crítica no trigà gens a caure sobre el llibre i esbudellar-lo argumentant que mancava d’argument o que era immoral i tendenciós. Si a això hi sumem que al cap de poc esclatà la guerra d’Espanya a la que seguí el Franquisme, que prohibí tot allò que fes olor a immoral i indecent, ja us podeu imaginar que Vida privada, publicada l’octubre de 1932, gaudí d’una novetat ben breu. Sumeu-li que l’original era en català i ja teniu el quadre complet.

Sagarra sap molt bé que duu entre mans amb Vida privada, car ell mateix formava part d’aquest món, el de l’aristocràcia barcelonina. En boca de son fill, Joan de Sagarra, resta prou clar: “el meu pare, a l’Eixample i als burgesos de l’Eixample, no els podia pair […] pertanyia a famílies de l’aristocràcia” [2]. Podríem dir que una de les famílies aristocràtiques en les que Sagarra s’inspira per a retratar la societat de l’època és la seva pròpia. En aquest sentit son fill diu “de fet, la meva família, els Sagarra, no són nobles: són pagesos que es casen amb pubilles, que s’enriqueixen i que arriba un moment en què es converteixen en gent molt rica” [3]. Aquest és també l’origen dels Lloberola, tal com el lector descobrirà llegint el llibre.

De Vida privada hi ha molt a destacar. Personatges ambigus, calidoscòpics, hipòcrites… és a dir, plenament humans, que no deixaran al lector indiferent; un ús magistral dels adjectius per a qualificar infinitat de situacions, llocs, escenes i personatges, mostrant el domini del català que tenia Sagarra, un català viu i ric, vibrant i popular, que sap arribar a la gent fins i tot avui malgrat les evidents catanyolades d’un barceloní que encara perdura. Ja hem mencionat abans Juli Vallmitjana i la seva magistral recreació dels barris populars del Raval i les Drassanes, cosa que Sagarra torna a fer amb algunes escenes situades en aquells mateixos baixos fons barcelonins: la vella, bruta i miserable Barcelona encaixonada entre Montjuïc, la Rambla i l’Hospital de la Santa Creu que el periodista Francesc Madrid batejà com a Barri Xino i que també retratà genialment [4]. No aniria malament que el lector se submergís en la Barcelona d’aquella època llegint o rellegint aquests llibres als quals podríem afegir, ja posats, Escenes barcelonines [5] i La barca d’Isis [6], que també passen per la Barcelona de començaments del proppassat segle oferint-nos altres realitats.

[1] vallmitjana, Juli. La Xava. Edicions de 1984, 2004.
[2] Vilaweb
[4] madrid, Francesc. Sang a les Drassanes. Acontravent, 2010.
[5] vilanova, Emili. Escenes barcelonines. Proa, 2016. 
[6] oller, Joan. La barca d’Isis. Males Herbes, 2014.

per Josep Maria de Sagarra 
Proa, 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada