dimarts, 23 de maig de 2017

dimecres, 17 de maig de 2017

De fugides endavant i complots internacionals

Els 39 esglaons, de John Buchan, és una petita noveŀla d’aventures en un escenari d’espies i intrigues internacionals. Ep!, i per “petita” ens referim a l’extensió de la mateixa, no pas a la seva importància dins el gènere o la qualitat literària. Perquè l’obra que ara us presentem és una d’aventures clàssica, de les bones, d’aquelles amb un protagonista carismàtic, un MacGuffin que no es fa pregar, un argument ben travat i capítols episòdics. És d’aquelles històries amb trames d’espionatge internacional, persecucions i malvats centreeuropeus que ens recorden joies de la narrativa com Indiana Jones o Les aventures de Tintin. De fet, en un dels còmics d’Hergé, L’Illa Negra, s’hi veu una clara influència d’Els 39 esglaons de Buchan; els que hagueu llegit els còmics de Tintin ja la sabreu veure... En definitiva, estem parlant d’un llibre que tant poden gaudir adults com joves i que podreu rellegir tantes vegades com vulgueu sense que aquest perdi la frescor.


     La brevetat de la noveŀla no ha de ser un entrebanc a l’hora de gaudir-la. A nosaltres, que ens encanta submergir-nos en històries d’aquesta mena i gaudir-les com marrecs jugant amb plastilina, ens hauria encantat que Buchan l’hagués escrita cinc o deu vegades més llarga i fonda, però potser aquesta brevetat hi jugui a favor, perquè Els 39 esglaons es presenta tan suggeridora i dinàmica com una bona peŀlícula d’espies. Dues horetes de res immersos en l’Europa de 1914 setmanes abans d’esclatar la Gran Guerra, on un ciutadà de l’Imperi Britànic esdevindrà un heroi inesperat que haurà de salvar el seu país de caure sota un parany traçat per espies alemanys.

     Hem dit que Hergé es veié influenciat a l’hora de confeccionar una de les aventures de Tintin. Si només fos això… A Hitchcock li agradà tant que en va fer una adaptació al cinema, amb divergències, però que recull l’esperit de l’original. I per si amb això no n’hi hagués prou en una altra de les seves peŀlícules, North By Northwest (traduïda al català com Perseguit per la mort), clàssic modern del cinema, la famosa escena de l’avió perseguint en Cary Grant per aquell camp ressec és absolutament inspirada en una escena que trobareu al llibre de Buchan (escena, la de la peŀlícula, que al seu torn inspirà la de la persecució en helicòpter a Des de Rússia amb amor, una de James Bond protagonitzada per Sean Connery).


     Serà una noveŀla curta, però no es pot negar que ha donat molt de suc al llarg dels anys… Parlem, doncs, d’una obra troncal, que n’ha marcat moltes altres, i això ja és prou senyal de la seva qualitat.

     El llibre fou publicat per Laertes l’any 1991 i, per tant, difícilment el trobareu a les llibreries, però en el moment d’escriure això encara és possible comprar-lo al web de l’editorial per tan sols 6 euros. Si us agraden les aventures d’acció i espies ben escrites i sense pretensions us el recomanem vivament.

Els 39 esglaons
per John Buchan (traducció de Montserrat Canyameres)
Laertes, 1991

dilluns, 8 de maig de 2017

De nissagues de poder i degradació moral

Sembla que a aquestes alçades Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, no necessiti presentacions, però veient com veiem que són molts els lectors que a casa nostra encara desconeixen la noveŀla i, en general, l’obra de Sagarra, creiem necessari aportar el nostre parer —humil granet de sorra— sobre aquesta obra literària, catalana i de to europeu, d’un dels més destacats autors catalans del segle XX. 

Vida Privada es presenta com una crònica social de la Barcelona de la primera meitat del segle XX, especialment de la classe alta, l’aristocràcia terratinent barcelonina, i de la classe més baixa, la que malvivia als barris més pobres, insalubres i desgraciats de la ciutat comtal. Ambdues comunitats enclaustrades en el que ara anomenem Ciutat Vella, el cor de la Barcelona medieval. Els uns als seus palaus gòtics, els altres en habitacions i pisos llòbrecs amuntegats en carrers estrets i mal ventilats que ja va retratar amb mestria Juli Vallmitjana a La Xava [1].
     El tronc central de la noveŀla és el protagonitzat per tres generacions dels Lloberola, llinatge aristocràtic en avançat estat de degradació econòmica, alienació social i descomposició familiar. A través de diverses escenes i diàlegs on ja entrelluquem els caràcters de Frederic —jugador i faldiller— i Guillem —espavilat i corromput professional—, germans i fills del decimonònic i empolsegat Tomàs de Lloberola, veurem com del tronc aniran sorgint branques protagonitzades per altres personatges més o menys relacionats amb els Lloberola que ajudaran a acabar de pintar aquest quadre realista de la societat del moment.



Amb Vida privada Sagarra volgué fer un retrat de la societat de l’època, deixar constància d’aquell moment històric, el de la Barcelona que passava de la dictadura de Primo de Rivera a la Segona República Espanyola i s’endinsava inexorablement, i amb tots els canvis socials i econòmics que això comportava, en la contemporaneïtat. I a fe que ho va fer; amb matrícula d’honor. L’escàndol que provocà la noveŀla en ésser publicada no es degué només a la presència de temes que aleshores encara eren tabú, com les escenes de sexe o l’aparició amb cara i ulls dels baixos fons barcelonins, sinó també al fet que Sagarra ens conta una història en clau.
     En clau perquè molts dels personatges i dels escenaris existiren en la vida real, canviats els noms i maquillades les descripcions, fet que no privà molts lectors de veure-hi tal o tal altre personatge, llinatge o local de la vida social barcelonina. L’escàndol, doncs, com us deveu imaginar, va ser prou important, i la crítica no trigà gens a caure sobre el llibre i esbudellar-lo argumentant que mancava d’argument o que era immoral i tendenciós. Si a això hi sumem que al cap de poc esclatà la guerra d’Espanya a la que seguí el Franquisme, que prohibí tot allò que fes olor a immoral i indecent, ja us podeu imaginar que Vida privada, publicada l’octubre de 1932, gaudí d’una novetat ben breu. Sumeu-li que l’original era en català i ja teniu el quadre complet.

Sagarra sap molt bé que duu entre mans amb Vida privada, car ell mateix formava part d’aquest món, el de l’aristocràcia barcelonina. En boca de son fill, Joan de Sagarra, resta prou clar: “el meu pare, a l’Eixample i als burgesos de l’Eixample, no els podia pair […] pertanyia a famílies de l’aristocràcia” [2]. Podríem dir que una de les famílies aristocràtiques en les que Sagarra s’inspira per a retratar la societat de l’època és la seva pròpia. En aquest sentit son fill diu “de fet, la meva família, els Sagarra, no són nobles: són pagesos que es casen amb pubilles, que s’enriqueixen i que arriba un moment en què es converteixen en gent molt rica” [3]. Aquest és també l’origen dels Lloberola, tal com el lector descobrirà llegint el llibre.

De Vida privada hi ha molt a destacar. Personatges ambigus, calidoscòpics, hipòcrites… és a dir, plenament humans, que no deixaran al lector indiferent; un ús magistral dels adjectius per a qualificar infinitat de situacions, llocs, escenes i personatges, mostrant el domini del català que tenia Sagarra, un català viu i ric, vibrant i popular, que sap arribar a la gent fins i tot avui malgrat les evidents catanyolades d’un barceloní que encara perdura. Ja hem mencionat abans Juli Vallmitjana i la seva magistral recreació dels barris populars del Raval i les Drassanes, cosa que Sagarra torna a fer amb algunes escenes situades en aquells mateixos baixos fons barcelonins: la vella, bruta i miserable Barcelona encaixonada entre Montjuïc, la Rambla i l’Hospital de la Santa Creu que el periodista Francesc Madrid batejà com a Barri Xino i que també retratà genialment [4]. No aniria malament que el lector se submergís en la Barcelona d’aquella època llegint o rellegint aquests llibres als quals podríem afegir, ja posats, Escenes barcelonines [5] i La barca d’Isis [6], que també passen per la Barcelona de començaments del proppassat segle oferint-nos altres realitats.

[1] vallmitjana, Juli. La Xava. Edicions de 1984, 2004.
[2] Vilaweb
[4] madrid, Francesc. Sang a les Drassanes. Acontravent, 2010.
[5] vilanova, Emili. Escenes barcelonines. Proa, 2016. 
[6] oller, Joan. La barca d’Isis. Males Herbes, 2014.

per Josep Maria de Sagarra 
Proa, 2016

dimecres, 3 de maig de 2017

D'humor negre bretó i paisatges cèltics

Què podem dir d’aquest llibre, així, d’entrada… Doncs que és una meravella, un gran petit regal que ens ha fet la jove editorial Hermenaute. Una veritable joia de la narrativa bretona traduïda al català amb molt d’encert, que no és poca cosa! 


Són tres, els contes: Kou el Corb, Suzanne le Prestre i La mostra de Landouzan, tots tres ben diferents i al mateix temps tan similars. Kou el Corb és el conte que millor mescla la foscor d’una època passada on la pesta encara campava lliure amb l’humor negre i la causticitat. Se centra en un personatge, Kou el Corb, que ens explica les seves vicissituds d’ençà que és forçat a abandonar casa seva i trobar una manera de viure per compte propi. La ingenuïtat del protagonista ajuda a treure ferro a un relat que, d’altra manera, seria d’allò ben tètric.
     Suzanne le Prestre és, de tots tres relats, el que més difereix en tema i to, però no per això és una història que gaudireu menys. De fet, aquest conte és ben maco, en més d’un sentit; una bella mostra de relat romàntic —romàntic de romanticisme, el moviment cultural i literari, enteneu-nos— que els editors han fet molt bé de posar entre els altres dos contes per a dotar l’obra d’una certa simetria i equilibri que el lector sabrà apreciar. I maco també perquè tracta sobre l’amor idealitzat que espera la Suzanne; amor que sense arribar a tràgic sí que ens dóna un drama de final entendridor.
     La mostra de Landouzan retorna a l’humor negre, aquest cop ambientat en la Bretanya medieval, dura, empobrida i trista com no pot ser altra cosa que un país sota el jou del feudalisme més ranci. I és precisament aquesta pobresa escruixidora la que empeny a la Nonne, vídua per sorpresa, a fer passar per viu el seu marit unes quantes hores més per a poder guanyar deu sous que a ella i a la seva família els representen el pa i la supervivència.

El lector amb certa cultura anirà trobant al llarg de la seva lectura certs temes i motius recurrents: primer de tot, i potser el més xocant per a algú que viu plenament en el segle XXI, el conservadorisme, l’estricta moralitat, la profunda religiositat i l’ultralocalisme de la cultura bretona, si més no, de la Bretanya del passat. Prou dura és la representació de la dona, tractada amb una desconsideració que avui faria saltar del seient, indignat, a més d'un pensador i tertulià dels que es passegen per les nostres teles, ràdios i columnes d'opinió. Sembla que aquest país no s’escapa dels estereotips que esquitxen les terres celtes, des de la mar de les Hèbrides fins al Cantàbric, i és que per al lector catalanoparlant el més proper a l’ambient i el paisatge bretons que apareix al llibre el trobaria, potser, a Galícia i Astúries que, de fet, són els països celtes del sud.
     I és que certs elements presents als tres contes ens recorden i remeten a la cultura gallega i asturlleonesa: la indeleble i permanent presència de la Mort (no podem evitar pensar en la Santa Companha), l’humor mescla d’ironia i sarcasme, un més que inesborrable substrat pagà… tots ells trets comuns dels pobles hereus de la cultura megalítica de la cornisa atlàntica d’Europa, és a dir, els pobles cèltics. Des d’Escòcia i Irlanda fins a Galícia i Astúries passant per l’illa de Man, Cornualla, Gaŀles i, evidentment, la Bretanya. En aquest sentit el primer que veiem en obrir el llibre és una iŀlustració que no podria ésser més encertada; es tracta d’un fragment de Femmes allant à la messe, pintura de Charles Cottet, i ja ens dóna una primera pinzellada del to i ambientació del llibre. Tota una mostra d’intencions i avís per a navegants.

No espereu, doncs, contes gòtics amb un excessiu grau de foscor o de terror, ni tampoc d’horror, ni de bon tros; res de “no recomanat per a menors de 18 anys”. No és Lovecraft, ni tampoc Chambers o Bierce. És Malmanche, i això vol dir, en aquest cas, tres contes on l’humor negre és el protagonista a l’ombra d’uns escenaris grotescs i absurds que, malgrat les foscors que els poblen, sempre van acompanyats d’un positivisme esquitxat de tristesa, d’un pesar que tot ho omple. La vida mateixa, vaja.

Hermenaute ha fet molt bé de publicar aquesta petita joia de la literatura bretona. Aquest és, a parer nostre, un dels camins que l’editorial hauria de seguir en el futur, el de publicar obres d’aquesta qualitat i tan interessants en la nostra llengua, cosa que els honora tenint en compte l'actual panorama de les traduccions al català.
     Només hi ha una cosa que els hem de retreure… El llibre és massa curt! És d’aquests que et posen la mel al llavis, te la deixen assaborir i quan en vols més ja l’has acabat, deixant-te pensarós pel que acabes de llegir, amb aquell somriure mig murri, mig sorneguer per l’humor que Malmanche gasta, i desitjant que els d’Hermenaute s’atreveixin ben aviat amb una altra meravella com és Kou el Corb i altres contes bretons.

per Tangi Malmanche (traducció de Lourdes Cayetano)
Hermenaute, 2016