dissabte, 18 de març de 2017

De la genètica de les civilitzacions i els cicles històrics

Ni la història és avorrida ni tots els llibres que la tracten són un pal. Deixeu que comencem per aquesta afirmació tan necessària com certa, no sigui cas que algú de vosaltres fugi corrent pensant “déu meu, un llibre d’història no, si us plau!”. No patiu, el llibre que us presentem tracta d’història, d’un historiador singular i d’una teoria històrica tan extraordinària com inversemblant a primer cop d’ull.
     Però els fets i les coses extraordinàries són les més interessants, oi? Per això en narrativa existeixen la literatura fantàstica o la ficció científica, tot i que la matemàtica de la història no té gens de ficció o de fantasia, i sí molt de ciència i realisme.



Matemàtica de la història és el nom que Francesc Pujols donà a la teoria històrica desenvolupada per Alexandre Deulofeu al llarg de la primera meitat del segle XX, un nom que pot dur a l’equívoc, ja que la teoria no té cap fórmula matemàtica ni precisa que el lector o l’interessat sàpiga matemàtiques avançades, una molt bona notícia per a aquells als que les mates fan de mal empassar.
     El que fa la Matemàtica de la història és descriure l’evolució sociocultural dels pobles i, a partir d’aquestes descripcions, n’obté uns patrons comuns a totes les cultures humanes que serveixen per a entendre el perquè del naixement, evolució, decadència i desaparició de les cultures i civilitzacions humanes. Fins aquí tot ben normal. De fet, en Deulofeu no fou ni serà l’únic estudiós de la història preocupat per aquestes qüestions, car persones com Arnold Joseph Toynbee o Oswald Splenger també varen fer el mateix en diferents moments del proppassat segle. Tots ells varen enunciar teories sobre la natura cíclica de les civilitzacions, però cap d’ells va fer el que en Deulofeu aconseguí: posar nombres concrets a la durada d’aquests cicles històrics.

El més sorprenent és que aquest farmacèutic figuerenc l’encertà de ple; sí, perquè, de fet, Alexandre Deulofeu no cursà estudis històrics a la universitat, sinó que la seva formació havia estat en farmàcia. És un de tants casos de persona amb una formació acadèmica sòlida en un àrea del coneixement i inquietuds en una altra ben diferent, com Pompeu Fabra, enginyer industrial de formació i creador de la normativa moderna del català actual.
     Però retornant al tema, el model cíclic de Deulofeu no tan sols funciona, sinó que ho fa d’una manera tan precisa que provoca en aquell que el descobreix per primer cop una mescla d’horror i meravella davant del que sembla un determinisme històric de dimensions catedralícies, com si realment existís una genètica en les cultures humanes que en determina els passos a seguir al llarg dels seus segles d’existència fins arribar, inevitablement, a la seva mort.

Per si amb això no n’hi hagués prou Deulofeu també precisà diverses etapes dins del cicle històric d’una cultura, detallant-ne els moments de gestació cultural, consolidació social, apogeu o edat d’or, decadència i inactivitat cultural, i els preceptius dos processos imperials pel que tota cultura ha de passar. Aclarí que les cultures existeixen al llarg de tres d’aquests grans cicles, cadascun dels quals dura uns 1.700 anys, que aquests processos tenen lloc a diverses regions del món al mateix moment però no de manera sincrònica, i que en una regió determinada l’epicentre civilitzador es va movent al llarg de la història.

Saturats de dades? No n’heu entès res? No us ho creieu? Ja fa estona que heu deixat de llegir aquesta ressenya? Sempre podeu llegir detingudament el web sobre Alexandre Deulofeu i la seva teoria, i també el llibre que aquí us ressenyem, síntesi de la teoria farcida d’exemples on aquesta s’hi aplica a la perfecció. A hores d’ara ja ha quedat ben demostrat que Deulofeu pronosticà la derrota de l’Alemanya nazi anys abans del 1945, en un moment on ningú apostava per una Alemanya vençuda. O l’esfondrament de Iugoslàvia i de la Unió Soviètica. O l’espectacular recuperació d’Alemanya després de la guerra i el seu lideratge europeu. O el final definitiu de l’Imperi Espanyol pels volts del 2029, tot i que a això encara li resten uns anys, però veient tal com van les coses…

L’obra de Deulofeu no ha de ser entesa com la d’un Nostradamus modern. Malgrat que la major part de les seves prediccions hagin estat del tot encertades no hauríem de prendre-les com jocs graciosos d’un savi que va saber veure el que venia, fins i tot temps després que ell hagués mort. L’obra de Deulofeu hauria de servir principalment no pas per a predir sinó per a preveure els mals en què la humanitat pot incórrer a causa dels cicles històrics i les seves èpoques de crisi i decadència.

La matemàtica de la història. Alexandre Deulofeu o el pensador global
per Juli Gutiérrez
Lapislàtzuli Editorial, 2015

_____
Altres enllaços interessants:

Alexandre Deulofeu Web.
Matemàtica de la història.
La desconeguda teoria d'Alexandre Deulofeu. Part I i Part II.