dilluns, 9 de gener de 2017

De genis inconformistes i vides absurdes

Quines són les limitacions d’un geni? I les fronteres d’una ment inconformista? On acaba la bogeria i comença la genialitat? O són ambdues dues cares de la mateixa moneda? El monjo negre, d’Anton Txèkhov, tracta d’això.


El protagonista és Andrei Kovrin, un inteŀlectual rus que marxa a la ruralia per a fugir de l’estrès. Allà es retroba amb qui fou el seu mestre i tutor durant els anys d’infància, i sa filla. Un bon dia la figura d’un monjo negre de cara xuclada i cabells blancs s’apareix a en Kovrin i li anuncia que ell és l’elegit per Déu per a salvar la humanitat gràcies al seu geni. A partir d’aquí la vida d’en Kovrin canviarà radicalment, i no pas per a bé, ja que quan d’altres descobreixen les seves visions és pres per boig i, aleshores, el protagonista se n’adonarà de com prefereix el seu estat megalòman anterior, que el feia ser enginyós i original, vivint ple de vigor i alegria, a ser el que ha esdevingut: algú assenyat i respectable, sí, però enormement mediocre, com la resta de la gent.

El protagonista de l'obra de Txèkhov s'allunya de la nostra mentalitat, la catalana, i potser això explica, fins a cert punt, perquè no veiem més obres de l'autor traduïdes a la nostra llengua. Tal com explica la traductora, Xènia Dyakonova, en el pròleg, el protagonista preferit de Txèkhov era l'aristòcrata rus, individu de formació cultural i nivell econòmic impecables que viu una vida avorrida i plena d'angoixa per la seva pròpia insignificança i l'absurditat de la vida.
El monjo negre, doncs, ens parla del poder iŀlimitat de les ments inconformistes, del seu caràcter refractari davant la mediocritat i del seu rebuig del pur academicisme, que desdibuixa la frontera entre la bogeria megalòmana i la genialitat desfermada.

Malgrat la brevetat del conte i la naturalesa gairebé sintètica del text en recomanem la lectura, tant si es vol gaudir d'un relat alhora irònic i sinistre, senzill i aŀlegòric, com si un vol fer un tast de literatura russa sense capbussar-se, de moment, en autors que potser els fan massa respecte, com Tolstoi o Dostoievski. Certament, la figura del monjo negre que apareix al llibre és enigmàtica, i pot crear més preguntes que donar respostes, però per damunt de tot és inspiradora tant als lectors com a aquells a qui agrada escriure les seves pròpies ficcions.


El monjo negre (Txiornyi monah)
per Anton Txèkhov (traducció de Xènia Dyakonova)
Editorial Laertes, 2003

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada