dimecres, 4 de gener de 2017

De germanes raretes i ficcions estranyes

En el món de la literatura a vegades passa que un relat, per la seva naturalesa i estil, aboca més llum sobre un gènere menystingut, minoritari o oblidat alhora que n’obre la porta a nous lectors, a ésser conegut per un públic més ampli i general. És el que podria passar amb Sempre hem viscut al castell, el primer llibre que ressenyaré en aquest blog que avui començo.

Dic “podria” perquè caldrà veuré quina acceptació tindrà a casa nostra, amb un gruix de lectors que potser no estan avesats al gènere al que pertany el relat. I no és que desmereixi una bona i positiva rebuda, la veritat; el llibre, publicat el 1962, va ser qualificat per la revista Time com una de les deu millors noveŀles d’aquell mateix any. Shirley Jackson aconsegueix en poques pàgines (el relat no és ben bé una noveŀla sinó un relat breu) crear un ambient ple de llum i colors i de clarobscurs i grisos al mateix temps, tot alhora, amb dues protagonistes memorables, les germanes Blackwood, que en el rànquing de la tendresa sòrdida pel que fa a personatges de ficció es deuen trobar entre Wednesday Friday Addams (amb l’eterna cara de Christina Ricci, siusplau) i de l’Arya Stark de les darreres temporades de Game of Thrones.

I és que el regal que la Shirley Jackson ens fa no és un conte de por o un relat de terror o d’horror fraternal, sinó una història rara, especial, amb elements de fantasia fosca i alguns esquitxos macabres que són com micropoemes que un es troba a mesura que llegeix. No és estrany, doncs, que Sempre hem viscut al castell sigui emmarcat dins del gènere de la ficció estranya (weird fiction, en anglès), ja que la ficció estranya, malgrat que a primer cop d’ull ens pugui semblar un poti-poti de fantasia i d’horror, o noveŀla de terror de baix nivell és, de fet, un gènere narratiu amb caràcter propi, que destaca per mesclar el sobrenatural amb la fantasia fosca i fins i tot la ciència ficció lleugera, tot amb pinzellades de macabre ací i allà.

Sempre hem viscut al castell no és, doncs, ni horror ni terror en el més pur sentit dels termes; no és una història que faci por. De fet, és un d’aquells relats que tant poden llegir adults com adolescents, i sense temor de patir un trauma literari de per vida a causa del contingut del llibre. El llibre enganxa des de la primera pàgina amb una història de misteri, un assassinat ocorregut sis anys abans que matà una família sencera excepte les dues germanes Blackwood (la Merricat i la Constance) i el seu oncle Julian, invàlid i amb una memòria que ajuda, al mateix temps, a allargar el misteri i a esclarir-lo més, com si fos un acordió que s'estira i s'arronsa. A tot això s’hi afegeix l’auto-reclusió dels tres supervivents dins del casalot familiar, les actituds de la gent del poble envers ells, no gens bones, i l’aparició en escena d’un personatge que canviarà la vida dels Blackwood per a sempre més.


Cal destacar que el relat ens és contat per dos narradors: un en tercera persona, que és l’autora, i un altre en primera persona, que és la Merricat, la petita de les germanes. Com sempre passa en aquests casos el lector farà bé de no refiar-se del tot del que conegui per boca de la Merricat, ja que els narradors en primera persona tendeixen a no dir tota la veritat. O a explicar-nos-en la seva pròpia versió...

No vull dir-vos-en res més, ja que la resta del regal que ens fa Shirley Jackson amb aquest llibre l’haureu de descobrir vosaltres sols. Només insistir en el retrat memorable de la Merricat i la Constance, que podrien ésser qualificades de germanetes sinistres; em quedo especialment amb la Merricat i les seves fantasies de cadàvers estesos pel terra i els seus actes de màgia simpàtica enterrats arreu de la finca, així com el vell casalot dels Blackwood, protagonista accidental gràcies al retrat que l'autora ens fa de les seves sales buides i els terres de fusta cruixent, la seva cuina (epicentre de la vida familiar), el jardí màgic i el bosc amagatall. Tot plegat fa de Sempre hem viscut al castell un llibre preciós, inquietant i encantador.

Sempre hem viscut al castell (We Have Always Lived in the Castle)
per Shirley Jackson (traducció de Martí Sales)
L’altra editorial, 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada