dijous, 12 de gener de 2017

De contes quàntics i gats pertorbadors

Malsons de gat no és un llibre sobre gats, deixeu-nos-ho dir d’entrada, però sí que hi apareixen malsons o, com a mínim, històries que podrien ser considerades com a tals. Parlem d’un llibre atípic al que estaria acostumat el lector en català estàndard, ja que el que Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov ens ofereixen és un conjunt de relats breus de temàtica fantàstica escrits a dues, quatre i sis mans on hi predomina l’element de la possibilitat: presents alternatius i futurs possibles, alguns terrorífics, d’altres plenament inserits en la ciència-ficció, i un altre grapat de temàtiques o arguments veritablement estrafolaris però no per això menys estimulants ni entretenidors. I també tot això alhora.

 

El llibre no vol ser un conjunt o unitari o monotemàtic, ja que cada relat és un organisme independent que conta la seva pròpia història, traça uns arguments únics i s’insereix en diversos gèneres literaris sense que això faci minvar el nostre interès i gaudi al llarg de la lectura. Per això a Malsons de gat podem passar d’un relat futurista ambientat en una Barcelona caòtica, postapocalíptica i dominada per grans corporacions —amb una estètica molt Blade Runner i que sembla inspirada en Barcelona 2080 i altres contes improbables, de Víctor Mora, per cert— a un senzill conte sobre un gat que se les ha de veure amb un humà que el vol pelar; i això passant per una història de rerefons culinari-gastronòmic que a mesura que avança la lectura es va fent més i més  interessant i acaba amb un final… bé, vosaltres mateixos.

Hi trobareu la sacerdotessa de la Sal, una responsable d’un imperi corporatiu que amb una consola duu a terme els seus jocs de guerra, mandonguilles de recepta si més no atípica, nens amb síndrome de Tourette embolicats en afers demoníacs, una ciutat de l’eterna joventut… Però també hi ha lloc per als gats, com no podria ser d’altra manera: gats domèstics i acomodats que malgrat tot han de lluitar per la seva vida, gats de carrer que viuen el dia a dia i somnien grandeses, gats pertorbadors que guien els somnis dels seus amos.
Alguns dels relats són d’aquells que et posen la mel als llavis i després… pam! final abrupte i te l’acabes d’imaginar tu mateix. D’altres, en canvi, són clarament concloents, però et deixen un no-se-què que et força a tornar enrere i rellegir perquè no estàs segur del tot que si has entès bé què t’han contat i si hi ha possibilitats d’interpretar el text de maneres diferents.



Potser, al capdavall, sí que tingui sentit la referència felina del títol. I és que es podria —i a nosaltres ens encanta— qualificar Malsons de gat de llibre de relats quàntics, on res és el que sembla perquè com passa amb el gat d’Schrödinger aquest és viu i mort alhora, i un no pot treure l’entrellat de tot plegat fins que obre la caixa… i veu que el gat no hi és. O que el gat abans era negre i ara és blau. O que en comptes d’un gat ara hi ha una torradora per a fer biquinis. O que la caixa és un finestra que dóna a un univers paraŀlel i ha succionat el pobre animaló vés a saber on… Possibilitats sempre obertes que conviden a passar una bona estona amb relats imaginatius i sorprenents; no us els perdeu! 
per Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov
Editorial Hermenaute, 2016

_____
Si voleu saber més dels tres autors aquí teniu alguns enllaços:

Sergi G. Oset: blog i twitter
Patrícia Muñiz: web i twitter
Igor Kutuzov: blog i twitter

dimarts, 10 de gener de 2017

Tal dia com avui...

Avui, 10 de gener de 2017, commemorem dues efemèrides. La primera és el 90è aniversari de Metropolis, film mut i en blanc i negre de Fritz Lang que representa un dels monuments del cinema fantàstic i de ciència-ficció.


L'altra efemèride és un aniversari també. Es tracta dels 80 anys de l'aparició en públic d'en Tintin amb la publicació de Tintin als país del soviets al diari Le Petit Vingtième. Seria en forma de fascicles i en tinta negra sobre fons blanc, una primera passa vers els àlbums definitius en color que molts de nosaltres coneixem.

 

dilluns, 9 de gener de 2017

De genis inconformistes i vides absurdes

Quines són les limitacions d’un geni? I les fronteres d’una ment inconformista? On acaba la bogeria i comença la genialitat? O són ambdues dues cares de la mateixa moneda? El monjo negre, d’Anton Txèkhov, tracta d’això.


El protagonista és Andrei Kovrin, un inteŀlectual rus que marxa a la ruralia per a fugir de l’estrès. Allà es retroba amb qui fou el seu mestre i tutor durant els anys d’infància, i sa filla. Un bon dia la figura d’un monjo negre de cara xuclada i cabells blancs s’apareix a en Kovrin i li anuncia que ell és l’elegit per Déu per a salvar la humanitat gràcies al seu geni. A partir d’aquí la vida d’en Kovrin canviarà radicalment, i no pas per a bé, ja que quan d’altres descobreixen les seves visions és pres per boig i, aleshores, el protagonista se n’adonarà de com prefereix el seu estat megalòman anterior, que el feia ser enginyós i original, vivint ple de vigor i alegria, a ser el que ha esdevingut: algú assenyat i respectable, sí, però enormement mediocre, com la resta de la gent.

El protagonista de l'obra de Txèkhov s'allunya de la nostra mentalitat, la catalana, i potser això explica, fins a cert punt, perquè no veiem més obres de l'autor traduïdes a la nostra llengua. Tal com explica la traductora, Xènia Dyakonova, en el pròleg, el protagonista preferit de Txèkhov era l'aristòcrata rus, individu de formació cultural i nivell econòmic impecables que viu una vida avorrida i plena d'angoixa per la seva pròpia insignificança i l'absurditat de la vida.
El monjo negre, doncs, ens parla del poder iŀlimitat de les ments inconformistes, del seu caràcter refractari davant la mediocritat i del seu rebuig del pur academicisme, que desdibuixa la frontera entre la bogeria megalòmana i la genialitat desfermada.

Malgrat la brevetat del conte i la naturalesa gairebé sintètica del text en recomanem la lectura, tant si es vol gaudir d'un relat alhora irònic i sinistre, senzill i aŀlegòric, com si un vol fer un tast de literatura russa sense capbussar-se, de moment, en autors que potser els fan massa respecte, com Tolstoi o Dostoievski. Certament, la figura del monjo negre que apareix al llibre és enigmàtica, i pot crear més preguntes que donar respostes, però per damunt de tot és inspiradora tant als lectors com a aquells a qui agrada escriure les seves pròpies ficcions.


El monjo negre (Txiornyi monah)
per Anton Txèkhov (traducció de Xènia Dyakonova)
Editorial Laertes, 2003

diumenge, 8 de gener de 2017

Hipernormalització

Avui parlarem d’un documentari, Hypernormalization. Creat pel documentarista Adam Curtis (Dartford, Kent, Anglaterra; 1955) fou emès per primer cop el 16 d’octubre del 2016 per l’iPlayer de la BBC, és a dir, per la xarxa. A Curtis, com a documentarista, li agrada parla del poder i de com aquest funciona en la nostra societat; ho fa explorant idees sobre filosofia, sociologia, psicologia i història política. Fins avui ha guanyat quatre BAFTAs (els premis de l’Acadèmia Britànica de Televisió), que no és poc.


Hypernormalisation ens explica com hem arribat fins aquí. No pas des del Big Bang o des del dia del nostre naixement, sinó des dels anys 70 del segle XX, quan governs, financers i tecno-utopistes s’uniren en una insòlita aliança i crearen un món fals i simplificat sobre el món real i complex en el que tots nosaltres, de fet, encara vivim sense adonar-nos-en.
El documentari dura prop de tres hores, és en anglès amb subtítols en anglès i consta d’una successió d’imatges d’arxiu de la BBC que van iŀlustrant el que un narrador en tercera persona va explicant; altres imatges filmades expressament per al documentari també hi apareixen, així com fragments de films i temes musicals. De moment no hi ha cap versió doblada o subtitulada al català, però seria tot un punt a favor de la nostra televisió pública que TV3 en comprés els drets d’emissió i el retransmetés en un horari de màxima audiència. Perquè l’obra ben bé s’ho val. 
El títol, Hypernormalisation, és, de fet, un mot ideat per Alexei Iurtxak i que apareix en un llibre seu del 2006, Everything was Forever, Until it was No More: The Last Soviet Generation. Aquest tracta sobre la paradoxal Unió Soviètica en els darrers vint anys de la seva existència, quan els seus líders, per tal d’amagar que tot el sistema estava en plena fallida, crearen tot un escenari decorat amb falsedats que pretenien mostrar com la societat era plenament funcional i seguia endavant. Malgrat que tota la ciutadania era conscient de la mentida havia de pretendre que se la creia. La gran paradoxa és que, amb el temps, tothom —tant els ciutadans com els propis líders— acabà creient que el gran muntatge era la realitat fins el mateix dia de l’esfondrament de la Unió Soviètica. És aquest efecte d’acabar empassant-se i finalment creure’s la gran mentida el que Iurtxak anomena “hipernormalització”.


Al llarg de gairebé tres hores i nou capítols el documentari ens explica l’origen i evolució de la gran mentida que van idear aquells teòrics i grups de poder dels anys 70, la gran hipernormalització en la que vivim d’aleshores ençà. Des de la gran crisi financera de Nova York i el consegüent naixement de la idea que les entitats financeres podien governar la societat fins els efectes de les recents guerres de l’Irac, l’Afganistan i Síria i el retir de generacions senceres de ciutadans arreu del món cap al ciberespai, on esperen que tot de xarxes socials, videojocs i webs d’entreteniment els alieni del món fals i caòtic que ara tenim.
I tot això passant pel conflicte àrabo-israelià, els suïcides bomba, la contracultura dels 60s, l’administració Reagan, el fenomen OVNI, Moammar al-Gaddafi, el règim dels aiatoŀlàs, la guerra del Golf, les revolucions àrabs, Osama bin Laden, Jane Fonda, el règim sirià sota els al-Àssad, les drogues antidepressives, Vladímir Putin o Donald Trump. 

Si sou al Regne Unit podreu veure el vídeo directament al web de la BBC. També teniu l’opció de veure’l al YouTube (dessota teniu l’enllaç en forma de finestreta). O podeu descarregar-vos-el de l’emule, per exemple.


A alguns us podrà semblar que el documentari no fa per vosaltres. Perquè és massa llarg. Perquè no us agrada la història. Perquè preferiu veure vídeos de gatets fent monades al YouTube o se us en refot la merda de societat global en la que vivim. Si és així deixeu-nos felicitar-vos i dir-vos “Benvinguts a la hipernormalització!”. És ben bé això, parròquia. Formeu part indefectiblement del sistema. Esteu inoculats i assimilats. Però sempre podeu prendre un camí diferent. Potser no un que us allunyi d’aquest Màtrix en el que vivim, però sí un camí que us faci veure certes coses des de certa perspectiva i us ajudi, així, a obrir els ulls i la ment. A veure i viure la realitat de debò, la complexa, la de tota la vida. I començar a ser vosaltres.

Hypernormalisation (enllaç a la fitxa d'IMDb)
per Adam Curtis
BBC, 2016  

dimecres, 4 de gener de 2017

De germanes raretes i ficcions estranyes

En el món de la literatura a vegades passa que un relat, per la seva naturalesa i estil, aboca més llum sobre un gènere menystingut, minoritari o oblidat alhora que n’obre la porta a nous lectors, a ésser conegut per un públic més ampli i general. És el que podria passar amb Sempre hem viscut al castell, el primer llibre que ressenyaré en aquest blog que avui començo.

Dic “podria” perquè caldrà veuré quina acceptació tindrà a casa nostra, amb un gruix de lectors que potser no estan avesats al gènere al que pertany el relat. I no és que desmereixi una bona i positiva rebuda, la veritat; el llibre, publicat el 1962, va ser qualificat per la revista Time com una de les deu millors noveŀles d’aquell mateix any. Shirley Jackson aconsegueix en poques pàgines (el relat no és ben bé una noveŀla sinó un relat breu) crear un ambient ple de llum i colors i de clarobscurs i grisos al mateix temps, tot alhora, amb dues protagonistes memorables, les germanes Blackwood, que en el rànquing de la tendresa sòrdida pel que fa a personatges de ficció es deuen trobar entre Wednesday Friday Addams (amb l’eterna cara de Christina Ricci, siusplau) i de l’Arya Stark de les darreres temporades de Game of Thrones.

I és que el regal que la Shirley Jackson ens fa no és un conte de por o un relat de terror o d’horror fraternal, sinó una història rara, especial, amb elements de fantasia fosca i alguns esquitxos macabres que són com micropoemes que un es troba a mesura que llegeix. No és estrany, doncs, que Sempre hem viscut al castell sigui emmarcat dins del gènere de la ficció estranya (weird fiction, en anglès), ja que la ficció estranya, malgrat que a primer cop d’ull ens pugui semblar un poti-poti de fantasia i d’horror, o noveŀla de terror de baix nivell és, de fet, un gènere narratiu amb caràcter propi, que destaca per mesclar el sobrenatural amb la fantasia fosca i fins i tot la ciència ficció lleugera, tot amb pinzellades de macabre ací i allà.

Sempre hem viscut al castell no és, doncs, ni horror ni terror en el més pur sentit dels termes; no és una història que faci por. De fet, és un d’aquells relats que tant poden llegir adults com adolescents, i sense temor de patir un trauma literari de per vida a causa del contingut del llibre. El llibre enganxa des de la primera pàgina amb una història de misteri, un assassinat ocorregut sis anys abans que matà una família sencera excepte les dues germanes Blackwood (la Merricat i la Constance) i el seu oncle Julian, invàlid i amb una memòria que ajuda, al mateix temps, a allargar el misteri i a esclarir-lo més, com si fos un acordió que s'estira i s'arronsa. A tot això s’hi afegeix l’auto-reclusió dels tres supervivents dins del casalot familiar, les actituds de la gent del poble envers ells, no gens bones, i l’aparició en escena d’un personatge que canviarà la vida dels Blackwood per a sempre més.


Cal destacar que el relat ens és contat per dos narradors: un en tercera persona, que és l’autora, i un altre en primera persona, que és la Merricat, la petita de les germanes. Com sempre passa en aquests casos el lector farà bé de no refiar-se del tot del que conegui per boca de la Merricat, ja que els narradors en primera persona tendeixen a no dir tota la veritat. O a explicar-nos-en la seva pròpia versió...

No vull dir-vos-en res més, ja que la resta del regal que ens fa Shirley Jackson amb aquest llibre l’haureu de descobrir vosaltres sols. Només insistir en el retrat memorable de la Merricat i la Constance, que podrien ésser qualificades de germanetes sinistres; em quedo especialment amb la Merricat i les seves fantasies de cadàvers estesos pel terra i els seus actes de màgia simpàtica enterrats arreu de la finca, així com el vell casalot dels Blackwood, protagonista accidental gràcies al retrat que l'autora ens fa de les seves sales buides i els terres de fusta cruixent, la seva cuina (epicentre de la vida familiar), el jardí màgic i el bosc amagatall. Tot plegat fa de Sempre hem viscut al castell un llibre preciós, inquietant i encantador.

Sempre hem viscut al castell (We Have Always Lived in the Castle)
per Shirley Jackson (traducció de Martí Sales)
L’altra editorial, 2016