dimarts, 23 de maig de 2017

dimecres, 17 de maig de 2017

De fugides endavant i complots internacionals

Els 39 esglaons, de John Buchan, és una petita noveŀla d’aventures en un escenari d’espies i intrigues internacionals. Ep!, i per “petita” ens referim a l’extensió de la mateixa, no pas a la seva importància dins el gènere o la qualitat literària. Perquè l’obra que ara us presentem és una d’aventures clàssica, de les bones, d’aquelles amb un protagonista carismàtic, un MacGuffin que no es fa pregar, un argument ben travat i capítols episòdics. És d’aquelles històries amb trames d’espionatge internacional, persecucions i malvats centreeuropeus que ens recorden joies de la narrativa com Indiana Jones o Les aventures de Tintin. De fet, en un dels còmics d’Hergé, L’Illa Negra, s’hi veu una clara influència d’Els 39 esglaons de Buchan; els que hagueu llegit els còmics de Tintin ja la sabreu veure... En definitiva, estem parlant d’un llibre que tant poden gaudir adults com joves i que podreu rellegir tantes vegades com vulgueu sense que aquest perdi la frescor.


     La brevetat de la noveŀla no ha de ser un entrebanc a l’hora de gaudir-la. A nosaltres, que ens encanta submergir-nos en històries d’aquesta mena i gaudir-les com marrecs jugant amb plastilina, ens hauria encantat que Buchan l’hagués escrita cinc o deu vegades més llarga i fonda, però potser aquesta brevetat hi jugui a favor, perquè Els 39 esglaons es presenta tan suggeridora i dinàmica com una bona peŀlícula d’espies. Dues horetes de res immersos en l’Europa de 1914 setmanes abans d’esclatar la Gran Guerra, on un ciutadà de l’Imperi Britànic esdevindrà un heroi inesperat que haurà de salvar el seu país de caure sota un parany traçat per espies alemanys.

     Hem dit que Hergé es veié influenciat a l’hora de confeccionar una de les aventures de Tintin. Si només fos això… A Hitchcock li agradà tant que en va fer una adaptació al cinema, amb divergències, però que recull l’esperit de l’original. I per si amb això no n’hi hagués prou en una altra de les seves peŀlícules, North By Northwest (traduïda al català com Perseguit per la mort), clàssic modern del cinema, la famosa escena de l’avió perseguint en Cary Grant per aquell camp ressec és absolutament inspirada en una escena que trobareu al llibre de Buchan (escena, la de la peŀlícula, que al seu torn inspirà la de la persecució en helicòpter a Des de Rússia amb amor, una de James Bond protagonitzada per Sean Connery).


     Serà una noveŀla curta, però no es pot negar que ha donat molt de suc al llarg dels anys… Parlem, doncs, d’una obra troncal, que n’ha marcat moltes altres, i això ja és prou senyal de la seva qualitat.

     El llibre fou publicat per Laertes l’any 1991 i, per tant, difícilment el trobareu a les llibreries, però en el moment d’escriure això encara és possible comprar-lo al web de l’editorial per tan sols 6 euros. Si us agraden les aventures d’acció i espies ben escrites i sense pretensions us el recomanem vivament.

Els 39 esglaons
per John Buchan (traducció de Montserrat Canyameres)
Laertes, 1991

dilluns, 8 de maig de 2017

De nissagues de poder i degradació moral

Sembla que a aquestes alçades Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, no necessiti presentacions, però veient com veiem que són molts els lectors que a casa nostra encara desconeixen la noveŀla i, en general, l’obra de Sagarra, creiem necessari aportar el nostre parer —humil granet de sorra— sobre aquesta obra literària, catalana i de to europeu, d’un dels més destacats autors catalans del segle XX. 

Vida Privada es presenta com una crònica social de la Barcelona de la primera meitat del segle XX, especialment de la classe alta, l’aristocràcia terratinent barcelonina, i de la classe més baixa, la que malvivia als barris més pobres, insalubres i desgraciats de la ciutat comtal. Ambdues comunitats enclaustrades en el que ara anomenem Ciutat Vella, el cor de la Barcelona medieval. Els uns als seus palaus gòtics, els altres en habitacions i pisos llòbrecs amuntegats en carrers estrets i mal ventilats que ja va retratar amb mestria Juli Vallmitjana a La Xava [1].
     El tronc central de la noveŀla és el protagonitzat per tres generacions dels Lloberola, llinatge aristocràtic en avançat estat de degradació econòmica, alienació social i descomposició familiar. A través de diverses escenes i diàlegs on ja entrelluquem els caràcters de Frederic —jugador i faldiller— i Guillem —espavilat i corromput professional—, germans i fills del decimonònic i empolsegat Tomàs de Lloberola, veurem com del tronc aniran sorgint branques protagonitzades per altres personatges més o menys relacionats amb els Lloberola que ajudaran a acabar de pintar aquest quadre realista de la societat del moment.



Amb Vida privada Sagarra volgué fer un retrat de la societat de l’època, deixar constància d’aquell moment històric, el de la Barcelona que passava de la dictadura de Primo de Rivera a la Segona República Espanyola i s’endinsava inexorablement, i amb tots els canvis socials i econòmics que això comportava, en la contemporaneïtat. I a fe que ho va fer; amb matrícula d’honor. L’escàndol que provocà la noveŀla en ésser publicada no es degué només a la presència de temes que aleshores encara eren tabú, com les escenes de sexe o l’aparició amb cara i ulls dels baixos fons barcelonins, sinó també al fet que Sagarra ens conta una història en clau.
     En clau perquè molts dels personatges i dels escenaris existiren en la vida real, canviats els noms i maquillades les descripcions, fet que no privà molts lectors de veure-hi tal o tal altre personatge, llinatge o local de la vida social barcelonina. L’escàndol, doncs, com us deveu imaginar, va ser prou important, i la crítica no trigà gens a caure sobre el llibre i esbudellar-lo argumentant que mancava d’argument o que era immoral i tendenciós. Si a això hi sumem que al cap de poc esclatà la guerra d’Espanya a la que seguí el Franquisme, que prohibí tot allò que fes olor a immoral i indecent, ja us podeu imaginar que Vida privada, publicada l’octubre de 1932, gaudí d’una novetat ben breu. Sumeu-li que l’original era en català i ja teniu el quadre complet.

Sagarra sap molt bé que duu entre mans amb Vida privada, car ell mateix formava part d’aquest món, el de l’aristocràcia barcelonina. En boca de son fill, Joan de Sagarra, resta prou clar: “el meu pare, a l’Eixample i als burgesos de l’Eixample, no els podia pair […] pertanyia a famílies de l’aristocràcia” [2]. Podríem dir que una de les famílies aristocràtiques en les que Sagarra s’inspira per a retratar la societat de l’època és la seva pròpia. En aquest sentit son fill diu “de fet, la meva família, els Sagarra, no són nobles: són pagesos que es casen amb pubilles, que s’enriqueixen i que arriba un moment en què es converteixen en gent molt rica” [3]. Aquest és també l’origen dels Lloberola, tal com el lector descobrirà llegint el llibre.

De Vida privada hi ha molt a destacar. Personatges ambigus, calidoscòpics, hipòcrites… és a dir, plenament humans, que no deixaran al lector indiferent; un ús magistral dels adjectius per a qualificar infinitat de situacions, llocs, escenes i personatges, mostrant el domini del català que tenia Sagarra, un català viu i ric, vibrant i popular, que sap arribar a la gent fins i tot avui malgrat les evidents catanyolades d’un barceloní que encara perdura. Ja hem mencionat abans Juli Vallmitjana i la seva magistral recreació dels barris populars del Raval i les Drassanes, cosa que Sagarra torna a fer amb algunes escenes situades en aquells mateixos baixos fons barcelonins: la vella, bruta i miserable Barcelona encaixonada entre Montjuïc, la Rambla i l’Hospital de la Santa Creu que el periodista Francesc Madrid batejà com a Barri Xino i que també retratà genialment [4]. No aniria malament que el lector se submergís en la Barcelona d’aquella època llegint o rellegint aquests llibres als quals podríem afegir, ja posats, Escenes barcelonines [5] i La barca d’Isis [6], que també passen per la Barcelona de començaments del proppassat segle oferint-nos altres realitats.

[1] vallmitjana, Juli. La Xava. Edicions de 1984, 2004.
[2] Vilaweb
[4] madrid, Francesc. Sang a les Drassanes. Acontravent, 2010.
[5] vilanova, Emili. Escenes barcelonines. Proa, 2016. 
[6] oller, Joan. La barca d’Isis. Males Herbes, 2014.

per Josep Maria de Sagarra 
Proa, 2016

dimecres, 3 de maig de 2017

D'humor negre bretó i paisatges cèltics

Què podem dir d’aquest llibre, així, d’entrada… Doncs que és una meravella, un gran petit regal que ens ha fet la jove editorial Hermenaute. Una veritable joia de la narrativa bretona traduïda al català amb molt d’encert, que no és poca cosa! 


Són tres, els contes: Kou el Corb, Suzanne le Prestre i La mostra de Landouzan, tots tres ben diferents i al mateix temps tan similars. Kou el Corb és el conte que millor mescla la foscor d’una època passada on la pesta encara campava lliure amb l’humor negre i la causticitat. Se centra en un personatge, Kou el Corb, que ens explica les seves vicissituds d’ençà que és forçat a abandonar casa seva i trobar una manera de viure per compte propi. La ingenuïtat del protagonista ajuda a treure ferro a un relat que, d’altra manera, seria d’allò ben tètric.
     Suzanne le Prestre és, de tots tres relats, el que més difereix en tema i to, però no per això és una història que gaudireu menys. De fet, aquest conte és ben maco, en més d’un sentit; una bella mostra de relat romàntic —romàntic de romanticisme, el moviment cultural i literari, enteneu-nos— que els editors han fet molt bé de posar entre els altres dos contes per a dotar l’obra d’una certa simetria i equilibri que el lector sabrà apreciar. I maco també perquè tracta sobre l’amor idealitzat que espera la Suzanne; amor que sense arribar a tràgic sí que ens dóna un drama de final entendridor.
     La mostra de Landouzan retorna a l’humor negre, aquest cop ambientat en la Bretanya medieval, dura, empobrida i trista com no pot ser altra cosa que un país sota el jou del feudalisme més ranci. I és precisament aquesta pobresa escruixidora la que empeny a la Nonne, vídua per sorpresa, a fer passar per viu el seu marit unes quantes hores més per a poder guanyar deu sous que a ella i a la seva família els representen el pa i la supervivència.

El lector amb certa cultura anirà trobant al llarg de la seva lectura certs temes i motius recurrents: primer de tot, i potser el més xocant per a algú que viu plenament en el segle XXI, el conservadorisme, l’estricta moralitat, la profunda religiositat i l’ultralocalisme de la cultura bretona, si més no, de la Bretanya del passat. Prou dura és la representació de la dona, tractada amb una desconsideració que avui faria saltar del seient, indignat, a més d'un pensador i tertulià dels que es passegen per les nostres teles, ràdios i columnes d'opinió. Sembla que aquest país no s’escapa dels estereotips que esquitxen les terres celtes, des de la mar de les Hèbrides fins al Cantàbric, i és que per al lector catalanoparlant el més proper a l’ambient i el paisatge bretons que apareix al llibre el trobaria, potser, a Galícia i Astúries que, de fet, són els països celtes del sud.
     I és que certs elements presents als tres contes ens recorden i remeten a la cultura gallega i asturlleonesa: la indeleble i permanent presència de la Mort (no podem evitar pensar en la Santa Companha), l’humor mescla d’ironia i sarcasme, un més que inesborrable substrat pagà… tots ells trets comuns dels pobles hereus de la cultura megalítica de la cornisa atlàntica d’Europa, és a dir, els pobles cèltics. Des d’Escòcia i Irlanda fins a Galícia i Astúries passant per l’illa de Man, Cornualla, Gaŀles i, evidentment, la Bretanya. En aquest sentit el primer que veiem en obrir el llibre és una iŀlustració que no podria ésser més encertada; es tracta d’un fragment de Femmes allant à la messe, pintura de Charles Cottet, i ja ens dóna una primera pinzellada del to i ambientació del llibre. Tota una mostra d’intencions i avís per a navegants.

No espereu, doncs, contes gòtics amb un excessiu grau de foscor o de terror, ni tampoc d’horror, ni de bon tros; res de “no recomanat per a menors de 18 anys”. No és Lovecraft, ni tampoc Chambers o Bierce. És Malmanche, i això vol dir, en aquest cas, tres contes on l’humor negre és el protagonista a l’ombra d’uns escenaris grotescs i absurds que, malgrat les foscors que els poblen, sempre van acompanyats d’un positivisme esquitxat de tristesa, d’un pesar que tot ho omple. La vida mateixa, vaja.

Hermenaute ha fet molt bé de publicar aquesta petita joia de la literatura bretona. Aquest és, a parer nostre, un dels camins que l’editorial hauria de seguir en el futur, el de publicar obres d’aquesta qualitat i tan interessants en la nostra llengua, cosa que els honora tenint en compte l'actual panorama de les traduccions al català.
     Només hi ha una cosa que els hem de retreure… El llibre és massa curt! És d’aquests que et posen la mel al llavis, te la deixen assaborir i quan en vols més ja l’has acabat, deixant-te pensarós pel que acabes de llegir, amb aquell somriure mig murri, mig sorneguer per l’humor que Malmanche gasta, i desitjant que els d’Hermenaute s’atreveixin ben aviat amb una altra meravella com és Kou el Corb i altres contes bretons.

per Tangi Malmanche (traducció de Lourdes Cayetano)
Hermenaute, 2016

dissabte, 18 de març de 2017

De la genètica de les civilitzacions i els cicles històrics

Ni la història és avorrida ni tots els llibres que la tracten són un pal. Deixeu que comencem per aquesta afirmació tan necessària com certa, no sigui cas que algú de vosaltres fugi corrent pensant “déu meu, un llibre d’història no, si us plau!”. No patiu, el llibre que us presentem tracta d’història, d’un historiador singular i d’una teoria històrica tan extraordinària com inversemblant a primer cop d’ull.
     Però els fets i les coses extraordinàries són les més interessants, oi? Per això en narrativa existeixen la literatura fantàstica o la ficció científica, tot i que la matemàtica de la història no té gens de ficció o de fantasia, i sí molt de ciència i realisme.



Matemàtica de la història és el nom que Francesc Pujols donà a la teoria històrica desenvolupada per Alexandre Deulofeu al llarg de la primera meitat del segle XX, un nom que pot dur a l’equívoc, ja que la teoria no té cap fórmula matemàtica ni precisa que el lector o l’interessat sàpiga matemàtiques avançades, una molt bona notícia per a aquells als que les mates fan de mal empassar.
     El que fa la Matemàtica de la història és descriure l’evolució sociocultural dels pobles i, a partir d’aquestes descripcions, n’obté uns patrons comuns a totes les cultures humanes que serveixen per a entendre el perquè del naixement, evolució, decadència i desaparició de les cultures i civilitzacions humanes. Fins aquí tot ben normal. De fet, en Deulofeu no fou ni serà l’únic estudiós de la història preocupat per aquestes qüestions, car persones com Arnold Joseph Toynbee o Oswald Splenger també varen fer el mateix en diferents moments del proppassat segle. Tots ells varen enunciar teories sobre la natura cíclica de les civilitzacions, però cap d’ells va fer el que en Deulofeu aconseguí: posar nombres concrets a la durada d’aquests cicles històrics.

El més sorprenent és que aquest farmacèutic figuerenc l’encertà de ple; sí, perquè, de fet, Alexandre Deulofeu no cursà estudis històrics a la universitat, sinó que la seva formació havia estat en farmàcia. És un de tants casos de persona amb una formació acadèmica sòlida en un àrea del coneixement i inquietuds en una altra ben diferent, com Pompeu Fabra, enginyer industrial de formació i creador de la normativa moderna del català actual.
     Però retornant al tema, el model cíclic de Deulofeu no tan sols funciona, sinó que ho fa d’una manera tan precisa que provoca en aquell que el descobreix per primer cop una mescla d’horror i meravella davant del que sembla un determinisme històric de dimensions catedralícies, com si realment existís una genètica en les cultures humanes que en determina els passos a seguir al llarg dels seus segles d’existència fins arribar, inevitablement, a la seva mort.

Per si amb això no n’hi hagués prou Deulofeu també precisà diverses etapes dins del cicle històric d’una cultura, detallant-ne els moments de gestació cultural, consolidació social, apogeu o edat d’or, decadència i inactivitat cultural, i els preceptius dos processos imperials pel que tota cultura ha de passar. Aclarí que les cultures existeixen al llarg de tres d’aquests grans cicles, cadascun dels quals dura uns 1.700 anys, que aquests processos tenen lloc a diverses regions del món al mateix moment però no de manera sincrònica, i que en una regió determinada l’epicentre civilitzador es va movent al llarg de la història.

Saturats de dades? No n’heu entès res? No us ho creieu? Ja fa estona que heu deixat de llegir aquesta ressenya? Sempre podeu llegir detingudament el web sobre Alexandre Deulofeu i la seva teoria, i també el llibre que aquí us ressenyem, síntesi de la teoria farcida d’exemples on aquesta s’hi aplica a la perfecció. A hores d’ara ja ha quedat ben demostrat que Deulofeu pronosticà la derrota de l’Alemanya nazi anys abans del 1945, en un moment on ningú apostava per una Alemanya vençuda. O l’esfondrament de Iugoslàvia i de la Unió Soviètica. O l’espectacular recuperació d’Alemanya després de la guerra i el seu lideratge europeu. O el final definitiu de l’Imperi Espanyol pels volts del 2029, tot i que a això encara li resten uns anys, però veient tal com van les coses…

L’obra de Deulofeu no ha de ser entesa com la d’un Nostradamus modern. Malgrat que la major part de les seves prediccions hagin estat del tot encertades no hauríem de prendre-les com jocs graciosos d’un savi que va saber veure el que venia, fins i tot temps després que ell hagués mort. L’obra de Deulofeu hauria de servir principalment no pas per a predir sinó per a preveure els mals en què la humanitat pot incórrer a causa dels cicles històrics i les seves èpoques de crisi i decadència.

La matemàtica de la història. Alexandre Deulofeu o el pensador global
per Juli Gutiérrez
Lapislàtzuli Editorial, 2015

_____
Altres enllaços interessants:

Alexandre Deulofeu Web.
Matemàtica de la història.
La desconeguda teoria d'Alexandre Deulofeu. Part I i Part II.

divendres, 3 de febrer de 2017

Entrevista a Lluís Rueda sobre Kou el corb

Hermenaute ha publicat fa poc Kou el corb i altres contes bretons, de Tangi Malmanche. Badalona Comunicació n'ha parlat amb Lluís Rueda, editor d'Hermenaute.

 

dijous, 12 de gener de 2017

De contes quàntics i gats pertorbadors

Malsons de gat no és un llibre sobre gats, deixeu-nos-ho dir d’entrada, però sí que hi apareixen malsons o, com a mínim, històries que podrien ser considerades com a tals. Parlem d’un llibre atípic al que estaria acostumat el lector en català estàndard, ja que el que Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov ens ofereixen és un conjunt de relats breus de temàtica fantàstica escrits a dues, quatre i sis mans on hi predomina l’element de la possibilitat: presents alternatius i futurs possibles, alguns terrorífics, d’altres plenament inserits en la ciència-ficció, i un altre grapat de temàtiques o arguments veritablement estrafolaris però no per això menys estimulants ni entretenidors. I també tot això alhora.

 

El llibre no vol ser un conjunt o unitari o monotemàtic, ja que cada relat és un organisme independent que conta la seva pròpia història, traça uns arguments únics i s’insereix en diversos gèneres literaris sense que això faci minvar el nostre interès i gaudi al llarg de la lectura. Per això a Malsons de gat podem passar d’un relat futurista ambientat en una Barcelona caòtica, postapocalíptica i dominada per grans corporacions —amb una estètica molt Blade Runner i que sembla inspirada en Barcelona 2080 i altres contes improbables, de Víctor Mora, per cert— a un senzill conte sobre un gat que se les ha de veure amb un humà que el vol pelar; i això passant per una història de rerefons culinari-gastronòmic que a mesura que avança la lectura es va fent més i més  interessant i acaba amb un final… bé, vosaltres mateixos.

Hi trobareu la sacerdotessa de la Sal, una responsable d’un imperi corporatiu que amb una consola duu a terme els seus jocs de guerra, mandonguilles de recepta si més no atípica, nens amb síndrome de Tourette embolicats en afers demoníacs, una ciutat de l’eterna joventut… Però també hi ha lloc per als gats, com no podria ser d’altra manera: gats domèstics i acomodats que malgrat tot han de lluitar per la seva vida, gats de carrer que viuen el dia a dia i somnien grandeses, gats pertorbadors que guien els somnis dels seus amos.
Alguns dels relats són d’aquells que et posen la mel als llavis i després… pam! final abrupte i te l’acabes d’imaginar tu mateix. D’altres, en canvi, són clarament concloents, però et deixen un no-se-què que et força a tornar enrere i rellegir perquè no estàs segur del tot que si has entès bé què t’han contat i si hi ha possibilitats d’interpretar el text de maneres diferents.



Potser, al capdavall, sí que tingui sentit la referència felina del títol. I és que es podria —i a nosaltres ens encanta— qualificar Malsons de gat de llibre de relats quàntics, on res és el que sembla perquè com passa amb el gat d’Schrödinger aquest és viu i mort alhora, i un no pot treure l’entrellat de tot plegat fins que obre la caixa… i veu que el gat no hi és. O que el gat abans era negre i ara és blau. O que en comptes d’un gat ara hi ha una torradora per a fer biquinis. O que la caixa és un finestra que dóna a un univers paraŀlel i ha succionat el pobre animaló vés a saber on… Possibilitats sempre obertes que conviden a passar una bona estona amb relats imaginatius i sorprenents; no us els perdeu! 
per Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov
Editorial Hermenaute, 2016

_____
Si voleu saber més dels tres autors aquí teniu alguns enllaços:

Sergi G. Oset: blog i twitter
Patrícia Muñiz: web i twitter
Igor Kutuzov: blog i twitter

dimarts, 10 de gener de 2017

Tal dia com avui...

Avui, 10 de gener de 2017, commemorem dues efemèrides. La primera és el 90è aniversari de Metropolis, film mut i en blanc i negre de Fritz Lang que representa un dels monuments del cinema fantàstic i de ciència-ficció.


L'altra efemèride és un aniversari també. Es tracta dels 80 anys de l'aparició en públic d'en Tintin amb la publicació de Tintin als país del soviets al diari Le Petit Vingtième. Seria en forma de fascicles i en tinta negra sobre fons blanc, una primera passa vers els àlbums definitius en color que molts de nosaltres coneixem.

 

dilluns, 9 de gener de 2017

De genis inconformistes i vides absurdes

Quines són les limitacions d’un geni? I les fronteres d’una ment inconformista? On acaba la bogeria i comença la genialitat? O són ambdues dues cares de la mateixa moneda? El monjo negre, d’Anton Txèkhov, tracta d’això.


El protagonista és Andrei Kovrin, un inteŀlectual rus que marxa a la ruralia per a fugir de l’estrès. Allà es retroba amb qui fou el seu mestre i tutor durant els anys d’infància, i sa filla. Un bon dia la figura d’un monjo negre de cara xuclada i cabells blancs s’apareix a en Kovrin i li anuncia que ell és l’elegit per Déu per a salvar la humanitat gràcies al seu geni. A partir d’aquí la vida d’en Kovrin canviarà radicalment, i no pas per a bé, ja que quan d’altres descobreixen les seves visions és pres per boig i, aleshores, el protagonista se n’adonarà de com prefereix el seu estat megalòman anterior, que el feia ser enginyós i original, vivint ple de vigor i alegria, a ser el que ha esdevingut: algú assenyat i respectable, sí, però enormement mediocre, com la resta de la gent.

El protagonista de l'obra de Txèkhov s'allunya de la nostra mentalitat, la catalana, i potser això explica, fins a cert punt, perquè no veiem més obres de l'autor traduïdes a la nostra llengua. Tal com explica la traductora, Xènia Dyakonova, en el pròleg, el protagonista preferit de Txèkhov era l'aristòcrata rus, individu de formació cultural i nivell econòmic impecables que viu una vida avorrida i plena d'angoixa per la seva pròpia insignificança i l'absurditat de la vida.
El monjo negre, doncs, ens parla del poder iŀlimitat de les ments inconformistes, del seu caràcter refractari davant la mediocritat i del seu rebuig del pur academicisme, que desdibuixa la frontera entre la bogeria megalòmana i la genialitat desfermada.

Malgrat la brevetat del conte i la naturalesa gairebé sintètica del text en recomanem la lectura, tant si es vol gaudir d'un relat alhora irònic i sinistre, senzill i aŀlegòric, com si un vol fer un tast de literatura russa sense capbussar-se, de moment, en autors que potser els fan massa respecte, com Tolstoi o Dostoievski. Certament, la figura del monjo negre que apareix al llibre és enigmàtica, i pot crear més preguntes que donar respostes, però per damunt de tot és inspiradora tant als lectors com a aquells a qui agrada escriure les seves pròpies ficcions.


El monjo negre (Txiornyi monah)
per Anton Txèkhov (traducció de Xènia Dyakonova)
Editorial Laertes, 2003

diumenge, 8 de gener de 2017

Hipernormalització

Avui parlarem d’un documentari, Hypernormalization. Creat pel documentarista Adam Curtis (Dartford, Kent, Anglaterra; 1955) fou emès per primer cop el 16 d’octubre del 2016 per l’iPlayer de la BBC, és a dir, per la xarxa. A Curtis, com a documentarista, li agrada parla del poder i de com aquest funciona en la nostra societat; ho fa explorant idees sobre filosofia, sociologia, psicologia i història política. Fins avui ha guanyat quatre BAFTAs (els premis de l’Acadèmia Britànica de Televisió), que no és poc.


Hypernormalisation ens explica com hem arribat fins aquí. No pas des del Big Bang o des del dia del nostre naixement, sinó des dels anys 70 del segle XX, quan governs, financers i tecno-utopistes s’uniren en una insòlita aliança i crearen un món fals i simplificat sobre el món real i complex en el que tots nosaltres, de fet, encara vivim sense adonar-nos-en.
El documentari dura prop de tres hores, és en anglès amb subtítols en anglès i consta d’una successió d’imatges d’arxiu de la BBC que van iŀlustrant el que un narrador en tercera persona va explicant; altres imatges filmades expressament per al documentari també hi apareixen, així com fragments de films i temes musicals. De moment no hi ha cap versió doblada o subtitulada al català, però seria tot un punt a favor de la nostra televisió pública que TV3 en comprés els drets d’emissió i el retransmetés en un horari de màxima audiència. Perquè l’obra ben bé s’ho val. 
El títol, Hypernormalisation, és, de fet, un mot ideat per Alexei Iurtxak i que apareix en un llibre seu del 2006, Everything was Forever, Until it was No More: The Last Soviet Generation. Aquest tracta sobre la paradoxal Unió Soviètica en els darrers vint anys de la seva existència, quan els seus líders, per tal d’amagar que tot el sistema estava en plena fallida, crearen tot un escenari decorat amb falsedats que pretenien mostrar com la societat era plenament funcional i seguia endavant. Malgrat que tota la ciutadania era conscient de la mentida havia de pretendre que se la creia. La gran paradoxa és que, amb el temps, tothom —tant els ciutadans com els propis líders— acabà creient que el gran muntatge era la realitat fins el mateix dia de l’esfondrament de la Unió Soviètica. És aquest efecte d’acabar empassant-se i finalment creure’s la gran mentida el que Iurtxak anomena “hipernormalització”.


Al llarg de gairebé tres hores i nou capítols el documentari ens explica l’origen i evolució de la gran mentida que van idear aquells teòrics i grups de poder dels anys 70, la gran hipernormalització en la que vivim d’aleshores ençà. Des de la gran crisi financera de Nova York i el consegüent naixement de la idea que les entitats financeres podien governar la societat fins els efectes de les recents guerres de l’Irac, l’Afganistan i Síria i el retir de generacions senceres de ciutadans arreu del món cap al ciberespai, on esperen que tot de xarxes socials, videojocs i webs d’entreteniment els alieni del món fals i caòtic que ara tenim.
I tot això passant pel conflicte àrabo-israelià, els suïcides bomba, la contracultura dels 60s, l’administració Reagan, el fenomen OVNI, Moammar al-Gaddafi, el règim dels aiatoŀlàs, la guerra del Golf, les revolucions àrabs, Osama bin Laden, Jane Fonda, el règim sirià sota els al-Àssad, les drogues antidepressives, Vladímir Putin o Donald Trump. 

Si sou al Regne Unit podreu veure el vídeo directament al web de la BBC. També teniu l’opció de veure’l al YouTube (dessota teniu l’enllaç en forma de finestreta). O podeu descarregar-vos-el de l’emule, per exemple.


A alguns us podrà semblar que el documentari no fa per vosaltres. Perquè és massa llarg. Perquè no us agrada la història. Perquè preferiu veure vídeos de gatets fent monades al YouTube o se us en refot la merda de societat global en la que vivim. Si és així deixeu-nos felicitar-vos i dir-vos “Benvinguts a la hipernormalització!”. És ben bé això, parròquia. Formeu part indefectiblement del sistema. Esteu inoculats i assimilats. Però sempre podeu prendre un camí diferent. Potser no un que us allunyi d’aquest Màtrix en el que vivim, però sí un camí que us faci veure certes coses des de certa perspectiva i us ajudi, així, a obrir els ulls i la ment. A veure i viure la realitat de debò, la complexa, la de tota la vida. I començar a ser vosaltres.

Hypernormalisation (enllaç a la fitxa d'IMDb)
per Adam Curtis
BBC, 2016  

dimecres, 4 de gener de 2017

De germanes raretes i ficcions estranyes

En el món de la literatura a vegades passa que un relat, per la seva naturalesa i estil, aboca més llum sobre un gènere menystingut, minoritari o oblidat alhora que n’obre la porta a nous lectors, a ésser conegut per un públic més ampli i general. És el que podria passar amb Sempre hem viscut al castell, el primer llibre que ressenyaré en aquest blog que avui començo.

Dic “podria” perquè caldrà veuré quina acceptació tindrà a casa nostra, amb un gruix de lectors que potser no estan avesats al gènere al que pertany el relat. I no és que desmereixi una bona i positiva rebuda, la veritat; el llibre, publicat el 1962, va ser qualificat per la revista Time com una de les deu millors noveŀles d’aquell mateix any. Shirley Jackson aconsegueix en poques pàgines (el relat no és ben bé una noveŀla sinó un relat breu) crear un ambient ple de llum i colors i de clarobscurs i grisos al mateix temps, tot alhora, amb dues protagonistes memorables, les germanes Blackwood, que en el rànquing de la tendresa sòrdida pel que fa a personatges de ficció es deuen trobar entre Wednesday Friday Addams (amb l’eterna cara de Christina Ricci, siusplau) i de l’Arya Stark de les darreres temporades de Game of Thrones.

I és que el regal que la Shirley Jackson ens fa no és un conte de por o un relat de terror o d’horror fraternal, sinó una història rara, especial, amb elements de fantasia fosca i alguns esquitxos macabres que són com micropoemes que un es troba a mesura que llegeix. No és estrany, doncs, que Sempre hem viscut al castell sigui emmarcat dins del gènere de la ficció estranya (weird fiction, en anglès), ja que la ficció estranya, malgrat que a primer cop d’ull ens pugui semblar un poti-poti de fantasia i d’horror, o noveŀla de terror de baix nivell és, de fet, un gènere narratiu amb caràcter propi, que destaca per mesclar el sobrenatural amb la fantasia fosca i fins i tot la ciència ficció lleugera, tot amb pinzellades de macabre ací i allà.

Sempre hem viscut al castell no és, doncs, ni horror ni terror en el més pur sentit dels termes; no és una història que faci por. De fet, és un d’aquells relats que tant poden llegir adults com adolescents, i sense temor de patir un trauma literari de per vida a causa del contingut del llibre. El llibre enganxa des de la primera pàgina amb una història de misteri, un assassinat ocorregut sis anys abans que matà una família sencera excepte les dues germanes Blackwood (la Merricat i la Constance) i el seu oncle Julian, invàlid i amb una memòria que ajuda, al mateix temps, a allargar el misteri i a esclarir-lo més, com si fos un acordió que s'estira i s'arronsa. A tot això s’hi afegeix l’auto-reclusió dels tres supervivents dins del casalot familiar, les actituds de la gent del poble envers ells, no gens bones, i l’aparició en escena d’un personatge que canviarà la vida dels Blackwood per a sempre més.


Cal destacar que el relat ens és contat per dos narradors: un en tercera persona, que és l’autora, i un altre en primera persona, que és la Merricat, la petita de les germanes. Com sempre passa en aquests casos el lector farà bé de no refiar-se del tot del que conegui per boca de la Merricat, ja que els narradors en primera persona tendeixen a no dir tota la veritat. O a explicar-nos-en la seva pròpia versió...

No vull dir-vos-en res més, ja que la resta del regal que ens fa Shirley Jackson amb aquest llibre l’haureu de descobrir vosaltres sols. Només insistir en el retrat memorable de la Merricat i la Constance, que podrien ésser qualificades de germanetes sinistres; em quedo especialment amb la Merricat i les seves fantasies de cadàvers estesos pel terra i els seus actes de màgia simpàtica enterrats arreu de la finca, així com el vell casalot dels Blackwood, protagonista accidental gràcies al retrat que l'autora ens fa de les seves sales buides i els terres de fusta cruixent, la seva cuina (epicentre de la vida familiar), el jardí màgic i el bosc amagatall. Tot plegat fa de Sempre hem viscut al castell un llibre preciós, inquietant i encantador.

Sempre hem viscut al castell (We Have Always Lived in the Castle)
per Shirley Jackson (traducció de Martí Sales)
L’altra editorial, 2016