dissabte, 7 de juliol de 2018

De malsons de tinta i horrors còsmics

En un racó d’una vella casa de Nova Anglaterra, engolit per la penombra i el daurat pàŀlid d’un llum d’oli, hi ha una figura asseguda, hom diria que arraulida, davant una austera taula. La seva cara allargassada i blanca com la cera ens mostra aquell home totalment concentrat en el full de paper que té al davant. Escriu febrilment, amb cert rictus al rostre, totalment aliè a la boirina blanquinosa, d’aspecte lletós, que va acostant-se-li pel darrer. Mica en mica la bromitja va quallant en una massa més densa, amorfa, talment un ectoplasma, en la que hi fan acte d’aparició, flotant, imatges grotesques, terribles i grolleres que surten del seu cap: boques viscerals i de reminiscències vaginals disposades a xuclar qualsevol víctima que se’ls creui, ulls moŀlúscids de móns llunyans que ens observen desapassionadament i freda, rostres espectrals que semblen lamentar-se en un udol etern, tentacles adormits en el fons de la mar des de fa eons… 
     Són les seves pors, fòbies, manies i horrors, i l’escriptor és, evidentment, H. P. Lovecraft.

Howard Phillips Lovecraft és una figura que no deixa indiferent ningú. Se n’ha escrit molt, d’ell i de la seva vida —si bé aquí hem de lamentar que en català no tenim ni una trista biografia amb prou extensió i qualitat, ja sigui original o traduïda—, i ara no ens esplaiarem a desenvolupar les mil i una idees sobre el perquè de la seva original i surrealista obra tot lligant-ho amb els trets més particulars de la seva persona. 
     Perquè la visió general ha estat explicar l’origen dels monstres i horrors de l’autor de Providence en ell mateix, fent-ne també un monstre. I és que Lovecraft era, el que en diríem, un raret: nerviós, tancat en si mateix, purità, de tendències racistes i homòfobes —com era, de fet, la cultura anglogermànica de l’època—, introvertit i introspectiu, algú que no sortí en sa vida de Providence (excepte un parell d’anys que visqué a Nova York) i que rebutjà el sexe i l’amor en les seves noveŀles com ho va fer en les seves relacions personals —aquestes, més aviat epistolars—, home de pocs amics i amb una salut —tant del cos com de la butxaca— precària.


A pesar el seu caràcter poc donat a socialitzar —i a saber vendre’s en públic, un dels motius de la seva pobresa econòmica malgrat l’originalitat de l’obra escrita— escrigué innombrables lletres als seus amics i coneguts gràcies a les quals coneixem molts aspectes de la seva vida personal i literària, car en elles hi contava des de què havia fet aquell dia fins a quins projectes tenia entre mans. Així sabem que autors com Edgar Allan Poe i Ambrose Bierce li van ser font d’inspiració i objecte d’admiració, i que l’astronomia, la química o la biologia —amb permís de la literatura— es comptaven entre els seus interessos des de ben jove. Si hi afegim la seva gran capacitat d’introspecció no costa gens veure en tot això la base de la temàtica de les lletres lovecraftianes: la seva poca bona consideració pel gènere humà i el regust a misantropia dels seus escrits, el caràcter introvertit i reclòs dels seus personatges, les ruïnes antediluvianes i ominoses, les moltes referències al cosmos i la vida extraterrestre, la fixació amb la natura visceral i untuosa de la vida —tant a nivell biològic com sexual— fins al punt de la repulsió, així com també el seu gust per escriure en un estil antiquat, hom diria decimonònic, tot i que Lovecraft no va fer literatura gòtica o goticitzant, com alguns han afirmat. 

La qualitat literària de l’obra de ficció lovecraftiana és irregular en l’estil, amb una tendència a abusar de les descripcions en comptes de les suggestions, el que pot fer perdre efectivitat al relat. Que l’acció no abundi tant com en altres autors de gèneres o temàtiques similars també pot fer enrere algun lector que trobarà la seva obra un pèl feixuga de llegir.

No només escrigué ficció sinó també poesia (no menys de 300 composicions), filosofia, ciència (astronomia, sobretot) i assaig. Malgrat la seva extensa obra tenim poques traduccions publicades en català, només de ficció i la majoria editades per Laertes. Aquí en parlem de dues: La crida de Cthulhu i altres narracions i A les muntanyes de la follia.



La crida de Cthulhu i altres narracions recull deu relats breus:

La pintura a la casa (The Picture in the House) Un dels relats que té lloc en l’entorn rural de Nova Anglaterra, específicament en el seu rerepaís, ample i boscós i esquitxat de granges aïllades, l’escenari preferit de l’autor per a molts dels seus relats per “els obscurs elements de força, solitud, el grotesc i ignorància combinats per a formar l’horror en la seva perfecció”. La història introdueix els dos elements més característics del País Lovecraftià: la vall del Miskatonic i la ciutat d’Arkham. El relat en si mateix pot ser qualificat de malson psicopàtic d’un purità salpebrat de canibalisme, vampirisme i, fins i tot, càstig diví.

La ciutat sense nom (The Nameless City) En aquest relat viatgem al racó més inhòspit del desert d’Aràbia per a descobrir-hi una ciutat perduda i oblidada de fa molt i habitada per una raça reptiliana. La ciutat i la regió on es troba són clarament influenciades per la mítica Iram dels Pilars i la regió de Wabar. En aquest relat s’hi menciona Abdul Alhazred, autor del grimori fictici Necronomicon, una altra de la famosíssimes creacions lovecraftianes. Es tracta d’una de les històries més evocadores per les seves referències històriques i geogràfiques, i no és casualitat que el mateix Lovecraft la tingués com una de les seves bres favorites.

La música d’Erich Zann (The Music of Erich Zann) Relat que gira al voltant d’una idea prou interessant: el poder de la música més enllà de l’art i l’apreciació estètica; en aquest cas el d’una música de naturalesa ultramundana que acaba obrint un portal a una altra dimensió o realitat. Dins de l’obra de Lovecraft podríem dir que és una raresa perquè defuig l’estil excessivament explícit de relats anteriors i és situat en una ciutat indeterminada amb regust europeu, potser París.

Les rates a les parets (The Rats in the Walls) Retorn a un dels temes lovecraftians per exceŀlència: els secrets horribles comesos pels avantpassats, fets que maleeixen una nissaga sencera durant generacions, i els esforços dels altres per a amagar tals horrors a la resta de la humanitat. Altres cop la cara més fosca del puritanisme. Hi apareixen elements referents a l’esclavisme, el canibalisme i la involució de l’espècie humana.

Dins la cripta (In the Vault) Una divertida història de revenja d’ultratomba amb taüts, morts i una cripta.

L’estrany (The Outsider) Un dels relats breus més populars de l’autor, considerat per alguns crítics entre els millors de tota la seva obra, mescla de terror gòtic, fantasia i horror i que toca temes i llocs comuns de les lletres lovecraftiana com són la solitud, el desig de fugir d’una realitat mundana i sense sentit, l’ésser abominable, el Més Enllà, altres dimensions de l’univers i la progressiva separació de l’individu de la seva humanitat.

Ell (He) Relat mig autobiogràfic escrit durant la curta estada de Lovecraft a Nova York, la qual resultà en una experiència traumàtica per a l’autor. En els primers paràgrafs hi descriu sense pèls a la llengua la seva visió negativa de la metròpoli: un gegant i laberíntic formiguer humà de torres colossals, carrers i placetes oblidades i grups de gent d’ètnies i races diverses que, en conjunt, l’oprimien i l’ofegaven sense solució.

El color que venia de l’espai (The Colour out of Space) La història de com una entitat extraterrestre perverteix tota la vida animal i vegetal que envolta el punt on arribà a la Terra amb un meteorit, i els esforços d’alguns humans per a combatre-la. És una de les històries preferides de l’autor, amb clars elements d’horror còsmic, i ha estat duta al cinema en diverses ocasions.

La crida de Cthulhu (The Call of Cthulhu) La història que dóna nom a aquest recull publicat per Laertes i una de les més conegudes entre els lectors i fans de Lovecraft. Curiosament l’autor no en tenia gaire bona consideració, qualificant-la com “força mediocre” i “plena de recursos barats i carregosos”, en canvi molts crítics la lloen. Si l’horror còsmic fos un gènere en si mateix aquest relat es comptaria entre els seus exemples més determinants. Conté temes i elements tals com el lloc de l’ésser humà en el món i el cosmos, deliris onírics, rituals i cultes arcans, ruïnes ominoses, arquitectura ciclòpia i éssers extraterrestres que es presenten davant dels humans com a déus. L’experiència gairebé psicodèlica viscuda per un dels personatges, Johansen, en una ciutat de geometria no euclidiana ha estat suggerida, fins i tot, com un exemple prou reeixit d’una bombolla local on l’espai-temps funciona diferent al que nosaltres experimentem.

L’habitant de les tenebres (The Haunter of the Dark) Una rèplica a The Shambler of the Stars, obra de Robert Bloch. En aquest relat hi ha involucrat un trapezoedre que és capaç de fer venir una entitat dels abismes còsmics. Escrit el 1935 és el darrer relat de Lovecraft abans de morir, el 1937.


A les muntanyes de la follia (At the Mountains of Madness) és una noveŀla curta de ficció científica i és gairebé tan extensa com l’anterior recull de relats breus. La història narra amb la veu d’un dels protagonistes, el geòleg William Dyer, les desventures d’una expedició científica a l’Antàrtida l’any 1930, on l’equip d’exploradors descobreixen restes d’una civilització antediluviana en el context de la recerca d’una part de l’expedició, desapareguda misteriosament. La noveŀla pot ser considerada una de les fundadores dels mites moderns perquè en ella un dels temes tractats és la possibilitat que la humanitat no sigui res més que la creació d’una altra espècie d’origen extraterrestre. La noveŀla és també important per connectar entre si i amb ella mateixa altres relats de Lovecraft a través d’elements propis del seu món literari com són la Universitat d’Arkham, els shoggoths, Cthulhu i R’lyeh o el Necronomicon, entre altres.

La crida de Cthulhu i altres narracions 
per H. P. Lovecraft (traducció d’Emili Olcina)
Laertes, 2010

A les muntanyes de la follia (At the Mountains of Madness)
per H. P. Lovecraft (traducció de Roser Berdagué)
Laertes, 1993

diumenge, 29 d’abril de 2018

De mals karmas i la Barcelona esotèrica

S’ha comparat sovint La Barca d’Isis —el llibre que avui ens ocupa, de Joan Oller— amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Si bé l’obra d’Oller recorda i té punts en comú amb la de Sagarra, especialment pel tractament psicològic dels personatges i per ser el retrat d’una època —parlem dels anys abans del desastre que arribà després de la guerra d’Espanya—, La barca d’Isis se n’allunya per tractar d’un tema poc visitat en la nostra literatura contemporània: l’esoterisme i tota la subcultura que florí a casa nostra al voltant del mediumisme i l’espiritisme. O tal com ho diu Sebastià Roig, que ha tingut cura d’aquesta edició publicada per Males Herbes: «la faŀlera esotèrica que s’estenia des de la Bonanova i Sant Gervasi fins a Horta i la Placeta de Sants».
     Tota aquesta cultura de la qual participaven totes les capes socials, des dels burgesos de la part alta de Barcelona fins als pobres desgraciats dels barris més deixats i suburbials, s’esfumà en un tres i no res quan irromperen al nostre país els vencedors de la guerra incivil, inaugurant una nova època fosca, reaccionària i ultracatòlica i, amb ella, l’inici de la fase més exacerbada i agressiva en la dèria dels invasors —pugna de segles— d’esborrar la nostra cultura i llengua del mapa.


La barca d’Isis fou publicada el 1933 i dins de l’àmbit de la noveŀla psicològica retrata els efectes dels excessos en l’ésser humà. Si bé el grapat de personatges principals són força rodons qui té més dret a ésser reconegut com a protagonista de la noveŀla és Soter Feliu: ric i donat als excessos (visita bordells, és irascible, no s’està de menjar massa, és masclista, és gasiu…) s’aproxima a aquest món amb un punt naïf —en això no és diferent de la resta de gent que sent curiositat pel mediumisme i els esperits— per a trobar respostes i solucions als problemes que envolten la seva vida i que tenen la causa i l’origen en ell mateix. Al seu costat hi ha en Dionís Ribera, mestre espiritual docte en hermetisme i l’únic de tots els personatges que es pren seriosament el món de l’ànima i dels esperits i que defuig la mentida que envolta les sessions d’espiritisme i l’obscurantisme de molts fenòmens paranormals.
     És a través de les relacions de Soter amb Dionís i els altres personatges de la noveŀla que veurem la davallada i tragèdia final del protagonista, contada amb una escena en el darrer capítol que no per senzilla és menys impactant i d’un patetisme llastimós.

És impossible per al lector no trobar-hi paraŀlelismes i referències casuals a les modes esotèriques actuals —New Age—, molts clients i adeptes de les quals s’hi aproximen i segueixen amb la mateixa ingenuïtat i lleugeresa que els protagonistes. I tampoc se’ns escapa que el pare de l’autor, Narcís Oller, escrigué L’escanyapobres, obra que també tracta els excessos humans —en aquest cas, l’avarícia— a través d’un desplegament psicològic del personatge i amb un final ben darwinià.
     La barca d’Isis és, en definitiva, una noveŀla sobre l’ésser humà, que en el seu camí vital ensopega i comet faltes, cau en errors i s’equivoca amb l’únic objectiu d’aprendre’n i elevar-se per damunt del que és quan arribà a aquest món. Però ho fa entrellaçant aquest tema amb el teló de fons de l’esoterisme d’una manera desenfadada i sense pretensions moralistes.

Una darrera cosa que no ens podem estar de dir. Entre les diverses escenes de la noveŀla volem destacar la de la sessió d’espiritisme, una comèdia de situació dins del drama que és la història. És d’una ambientació, d’uns detalls de mirades i textures, d’una comicitat i d’un costumisme que ben bé podria haver sortit d’una de les escenes barcelonines d’Emili Vilanova (publicada per Proa, per cert: Escenes barcelonines, 2016) o d’un capítol de Teresina. S. A. o de qualsevol escena de La Cubana. Un moment diferent i un alè d’aire fresc que segur que, com nosaltres, apreciareu.

per Joan Oller
Males Herbes, 2014

dimarts, 24 d’abril de 2018

De passats que retornen i veus del desert

Dins de l’ample món que és l’oceà de la fantasia el racó de la ficció científica provoca sovint urticàries, esbufecs i cares d’ensumar merda. Aquest gènere té la fama de ser de prosa difícil, dens en tecnicismes i tirant a avorridot, i això a casa nostra, les terres de parla catalana, és quelcom que diverses patums literàries i polítiques —les del realisme i l’oficialisme— han exagerat per a apartar la ficció científica al racó dels subgèneres narratius de segona. Vaja, que a algunes persones amb poder la ficció científica els fa por perquè és un dels pocs gèneres que saben tocar la fibra al lector o l’audiència sobre temes cabdals que afecten l’individu, la societat i l’espècie humana, traient-ne qüestions inteŀligents i ben rumiades exposades amb relats engrescadors i divertits.
     Per això fa dècades i generacions que tenim la ficció científica tan maltractada i socialment considerada com a “gènere per a rarets selectes”.


El vent entre els saguaros és una obra de ficció científica en català perquè la seva autora, Montserrat Galícia, l’ha escrita en aquesta llengua. No parlem d’una traducció d’un producte anglosaxó o rus sinó d’una obra nostra. I aquesta noveŀla ve a entretenir i posar sobre la taula certs temes i trames alhora que trenca alguns tòpics sobre el gènere.
     1r tòpic trencat: la ficció científica no ha de parir necessàriament obres descomunals ni sagues intergalàctiques. Hi ha moltes noveŀles curtes, relats breus i contes del gènere que així ho demostren. Aquest llibre, amb tant sols 172 pàgines, n’és un clar exemple.
     2n tòpic trencat: la ficció científica pot deixar en un segon terme el cosmos i centrar l’atenció en els personatges, fins i tot a un nivell psicològic. L’autora ha sabut arrodonir els personatges prou per a fer el que han de fer sense arribar a escriure una noveŀla psicològica.
     3r tòpic trencat: la ficció científica no ha de ser sempre acció trepidant. El ritme del llibre és calmat sense arribar a ser lent, compaginant els flàixbacs amb diàlegs concisos i les dosis necessàries d’un misteri sempre latent i fugisser.
     4t tòpic trencat: la ficció científica no ha de tenir un lèxic carregós ni tècnic en excés. La veritat és que hem d’agrair a Montserrat Galícia el llenguatge planer, directe i concís, sense caure en el parany o la temptació de regalar-nos gratuïtament un lèxic artificiós i tècnic en excés.
     5è tòpic trencat: la ficció científica no necessita constantment raigs làser, alienígenes exterminadors o naus espacials de fantasia. Les naus hi apareixen per necessitat i l’únic alienígena —a part del planeta— són els misteriosos saguaros, però la seva aproximació és més típica del gènere del misteri que no pas de la ficció més ultracientífica. Precisament a El vent entre els saguaros les qüestions tècniques són sintètiques i tangencials, anant la narració directe al moll de la història.

I la història tracta d’uns prospectors que aterren a un planeta fins aleshores desconegut per la humanitat. Els prospectors s’apropien, en nom de grans companyies, de planetes i asteroides que no pertanyen a ningú perquè aquestes les explotin posteriorment. El problema sorgeix quan el planeta habitable que els protagonistes descobreixen (HD 629.947 d) no és inèdit sinó que ha estat descobert al mateix temps per uns prospectors d’una companyia rival. No volent perdre un caramel tan bo —i tan ben pagat— la parella protagonista, la Ge i en McQuinn, descendeixen el planeta i prenen contacte amb els altres prospectors, que han arribat abans que ells.
     El que inicialment sembla una història sobre la pugna dels dos grups de prospectors pel planeta ja està esquitxada, en aquest moment del relat, per breus ullades al passat de la Ge i la seva relació amb en McQuinn. I també per descripcions, pinzellades, del paisatge alienígena del planeta, caracteritzat per un vast oceà tòxic i dos petits continents desèrtic com a úniques terres emergides. El misteri apareix quan els humans hi descobreixen uns éssers vius desconeguts que recorden als saguaros, un cactus nadiu del desert de Sonora.
     L’ànima introspectiva de la noveŀla ara es mescla amb aquest misteri, i a mida que passen les pàgines records del passat, les relacions humanes i els misteriosos saguaros s’entrelliguen en una sèrie d’esdeveniments i diàlegs que ens interpeŀlen sobre la naturalesa humana amb les seves llums i ombres. És cap al final del relat que tot plegat fa aflorar com mai el pes de passat, arrossegant ràpidament la protagonista cap al seu fat.

Només lamentem que el llibre no sigui més llarg, expandint els secrets del planeta que s’intueixen al llarg del relat i gairebé sembla que es resolguin cap al final del mateix… Què són realment aquells saguaros? Són éssers vius o són un apèndix del planeta? Han estat els saguaros els que han provocat que els prospectors actuessin d’aquella manera, o han estat els humans els que han interferit amb la naturalesa d’aquells éssers o aquell món fent que tot acabi com acaba? O potser tot han estat aŀlucinacions i passats que han retornat en el pitjor dels moments per a arrossegar els protagonistes a un final com aquell? És el planeta un doppelgänger de la Terra?...
     Qüestions sense resposta, però és precisament aquest encert d’insinuar el secret sense revelar-lo el que fa d’El vent entre els saguaros una obra que permet al lector somiar temps després d’haver-la llegida, submergint-se en aquests i altres dubtes i donant-se un mateix les respostes. Al capdavall parlem d’un relat d’introspecció, tant per als personatges com per al lector. I sempre hi haurà temps de retornar a HD 629.947 d per a treure l’entrellat dels saguaros que xiuxiuegen i de l’oceà emmetzinat, ni que sigui mentre somniem.
     Si és que les ombres del nostre passat no ens vénen a l’encontre i ens ho impedeixen.

per Montserrat Galícia
Pagès editors, 2014

dilluns, 23 d’abril de 2018

De terrors fílmics i comèdies d’errors accidentals

Avui us presentem una peŀlícula que ens ha provocat sentiments contraposats: The Room, una comèdia d’errors. Això no seria cap notícia si no fos perquè el seu guionista i director, Tommy Wiseau, no la va concebre com a tal sinó com un drama shakespearià, és a dir, personatges amb clarobscurs entrelligats per relacions tèrboles, tot plegat culminat amb un final tràgic. Però The Room no és això ni s’hi acosta. La tragèdia apareix davant de l’espectador per unes altres raons: algunes són part integral de la peŀlícula, veient-les clarament en els diàlegs descomposts, barroers i poca-soltes i en el sense-parar de despropòsits interpretatius. Això d’una banda. de l’altra hi ha les altres raons, les que embolcallen la peŀlícula, és a dir, les que no formen part del producte final però són fàcilment intuïdes quan un n’endevina un grotesc procés de gestació i una producció tortuosa i difícil. Parlem d’una peŀlícula concebuda pel seu creador i director, Tommy Wiseau, per a ser presa seriosament i considerada com un Ciutadà Kane o un Hamlet de la pantalla gran, però que resulta en el que es coneix popularment com a ‘peŀli dolenta a matar’.
     En defensa del film cal dir que la seva factura és notable. És a dir, si bé el pressupost no és exagerat se’n nota la cura en el maquillatge o la iŀluminació, per no mencionar els efectes digitals per a recrear la ciutat de San Francisco en un decorat muntat en un estudi a Los Angeles, el lloc on es realitzà gran part de la producció. Algunes de les interpretacions també mereixen un punt i a part: sense merèixer una ovació no són el que en diríem desastroses, car es nota que alguns dels actors tenien certa traça i treball previ..
     En línies generals i també molt particulars, però, The Room és una peŀlícula dolenta que t’hi cagues.


Dos moments de glòria d'en Johnny, el personatge interpretat per Tommy Wiseau,
guionista, director i productor d'aquesta obra inclassificable. 

Ara bé, el film és un autèntic caramel. Lluny de ser la típica peŀlícula que de tan dolenta és matèria per a l’oblit, The Room deixa empremta en els que la miren, és inevitable. Nogensmenys és considerada per molta gent la millor peŀlícula dolenta de totes les terribles produccions cuinades als baixos fons hollywoodians. I no els manca raó perquè tot, des de la seva concepció fins al muntatge final, fan de The Room un veritable desgavell: els diàlegs són absurds o mal estructurats i començats gairebé sempre amb “hi” i “oh hi”; hi ha un bon grapat d’escenes descentrades, algunes fins i tot amb cares tallades per un dels costats de la pantalla; la banda sonora no quadra ni amb un marc de fusta, amb temes dramàtics en escenes banals i una tema inclassificable en una escena en què s’insinua una feŀlació; hi ha personatges que apareixen sense introducció i d’altres que tenen els seus minuts de diàleg per a desaparèixer per a sempre més; certs temes —com el càncer de mama d’una de les actrius secundàries— són mencionats i després oblidats i, per tant, no juguen cap paper en la història, ni tan sols tangencialment; tres escenes de sexe en els primers 20 minuts de la peŀlícula que, per a més inri, fan tota la pinta de porno lleuger amb uns “aaahh” i “uuhhh” tan forçats que fan venir vergonya aliena; l’assortiment d’interpretacions planes i interpretacions exageradament ridícules —aquestes pràcticament totes de Wiseau—dóna veritables joies de l’humor involuntari; hi ha escenes que no vénen a sant de res com, per exemple, quatre paios vestits d’esmòquing jugant a passar-se una pilota amb un diàleg irreal i sense suc; un seguit d’escenes tenen lloc al terrat d’un apartament, tantes que la peŀlícula podria haver estat titulada The Roof; en una altra escena no para d’entrar gent a l’apartament, amb la qual cosa sentim el timbre de la porta cada tres segons…
     I podríem continuar.

 El moment en què tothom arriba al terrat de l'apartament.
És ben bé una comèdia d'errors, aquesta peŀli.

Els errors, moments hilarants, absurditats i altres terrors cinematogràfics donen per a omplir un llibre sencer. No ho farem perquè no us volem desgraciar la sorpresa, que aquest desastre s’ha de mirar i gaudir personalment. Preneu-vos-la com el que és, un despropòsit no fet a propòsit a mig camí del surrealisme amateur i l’egocentrisme descarrilat. En Dalí n’estaria orgullós i en Jodorowsky en donaria el vist-i-plau segur.

Per a complementar The Room recomanem la peŀlícula que recrea com es va arribar a aquest desastre meravellós. The Disaster Artist, de James Franco, el qual també interpreta al mateix Tommy Wiseau.

Posant tots els elements que componen The Room a la nostra batedora-piconadora de penícules ens surt... 'Categoria 0. Cas especial. Tan terrible que és bona'.



per Tommy Wiseau 
Wiseau Films, 2003

dilluns, 16 d’abril de 2018

De dones sàvies i martells inquisitorials

Aquest és un llibre preciós, no només per la factura —que és notable— sinó per la informació que aporta sobre el món de les bruixes, tant de les coses bones com de les dolentes que sempre han girat al seu voltant. Com altres llibres sobre el tema publicats en català aquesta obra erudita però volgudament a l’abast de tothom parla sobre la bruixeria i la seva persecució a casa nostra per la Inquisició, però també es preocupa pel seu origen —tant del nom com del concepte—, així com pel Diable, company inseparable de la bruixa en el món cristià quan aquestes ja estaven totalment demonitzades per l’oficialitat imperant.
     El llibre és amarat de fotografies, reproduccions de gravats i miniatures antigues i fragments de poemes i textos vells i antics que fan de l’obra un d’aquells llibres que, independentment de la seva lectura, fan goig de mirar.


Un llibre d’història, de folklore, d’antropologia… però sobretot un llibre que reivindica la bruixa amb una llum positiva, la bruixa com la figura de la dona bella i sàvia, lligada a la natura i mestressa de si mateixa. La bruixa —la dona— producte d’una societat de persones lliures, la que sorgí a l’Alta Edat Mitjana a casa nostra, als Pirineus orientals, llar de les gents occitanocatalanes. És quan descobrim aquesta relació i aquest origen que, per fi, enderroquem aquell mur imposat per la foscor ignorant de tantes generacions i entenem que les nostres bruixes no foren altra cosa que aquelles dones lliures que la civilització trobadoresca —la cultura de l’amor cortès, el fin’amor— permeté florir ni que fos per un breu temps.
     Però quin temps tan daurat! 

Un tast del llibre (PDF).

Les bruixes es pentinen 
per Joan Soler i Roser Pubill
Pòrtic, 2014

divendres, 23 de febrer de 2018

De relacions vampíriques i converses brillantment ximples

Aquest llibre us deixarà un somriure als llavis o el trobareu insofriblement pretensiós.

La font sagrada, de Henry James, és una obra on realment res de rellevància té lloc excepte les fascinants, extravagants i analítiques disquisicions d’un aristòcrata sobre alguns assistents a una trobada d’alta societat en una casa de camp anglesa. La sobtada aparença jovenívola d’una dama que no fa tant era, diguem-ne, poc agraciada unit al fet que un jove abans atractivament estúpid ara es mostra, de cop i volta, igualment bell però també inteŀligent, duu al protagonista a tal aventura psicodetectivesca. El veritable què de tot plegat és que sembla que tant una com l’altre obtenen el seu avantatge particular en detriment d’altres persones, les quals semblen patir un procés inversament equivalent, és a dir, minvador de bellesa, joventut o sagacitat.
     Parlem, doncs, d’un llibre sobre vampirs? Realment no. I sobre vampirisme, en un sentit més ampli? Diguem que, en part, sí, tot i que l’assumpte el podem entendre de diverses maneres. Sigui com sigui no es tracta de l’habitual noveŀla de vampirs amb ullals esmolats i set de sang. Aquí imperen els llavis obtusos, les dentadures angleses i un constant flux narratiu subtil que dansa amb l’horror, si bé no s’hi capbussa mai del tot. L’aigua de la font sagrada serà fosca, però no és gaire fonda (tot i que t’hi pots ofegar).

El primer cop que el vàrem llegir no copsàrem tota la profunditat de l’obra, mig amagada dins els plecs de diàlegs on els fets llisquen, amb mots elusius i moments aparentment contradictoris. Calgué una segona lectura, mesos després, fruit de la desesperació per a trobar una nova obra, per a aprofundir en aquells diàlegs que basculen entre el deixar entendre i el tu-ja-saps. El millor va ser prendre-s’ho amb calma i submergir-se en cadascun dels episodis amb intensitat, copsant, en els personatges, cada mirada furtiva, cada tic de la cara, qualsevol mot sospitós d’amagar una veritat arcana.


Ja té raó Mrs. Briss quan titlla el nostre protagonista de boig, tot i que potser, més aviat, es tracti d’algú més avorrit que no pas altra cosa; algú a qui aquestes convencions socials, aquestes reunions al voltant de les mateixes converses i galanteries de sempre, ja no diuen gairebé res. Un aristòcrata avorrit llençat a un joc inteŀlectual d’endevinalles basat en evidències psicològiques —força ingènues, val a dir-ho— per a resoldre un misteri la resolució del qual qualsevol persona avesada a l’amor i la sexualitat ja coneixerà. Quelcom del que el propi protagonista manca, per cert. Potser això sigui la raó del seu joc.
     Una persona avorrida, sí… però també rareta. Ens ha recordat aquests personatges que apareixen de tant en tant en reunions d’amics, o com a nous companys de feina, o com a nova parella sentimental d’un conegut, i actuen d’aquella manera, entre inquisidor sense permís per a ser-ho perquè no ens té prou confiança i persona amb el cervell lleugerament decantat. D’aquells personatges que quan creuen la línia vermella —cosa que no triguen gaire a assolir— et vénen ganes de deixar anar lliure el puny vers la seva cara de simpàtica autosatisfacció. Ai… al capdavall potser el salva la seva bona educació.

O, espereu… Un moment. O potser quan Mrs. Briss el titlla de boig no ho fa sinó per a amagar-li (i també a nosaltres, víctimes de l’aventura psicològica a la que ens arrossega el protagonista) la veritat de tot plegat? I si realment el nostre gentleman tingués raó?

Al cap i a la fi, que ho mesuri el lector, que d’això es tracta. Ja ho va dir el mateix Henry James: «aquest llibre ha estat calculat per a conduir a la curiositat». I, possiblement, aquest sigui el gran tema central de la noveŀla: la tendència de tantes persones, partint de la curiositat sobre les aparences dels altres, a fer elucubracions i muntar històries sobre elles i les seves vides i fets personals. Aparences, és clar, basades en idees parcials, coses mig entrellucades, idees malgirbades i ‘fets’ contats per tercers. La nostra cultura seria, amb tota probabilitat, molt més sana si tals persones s’ho rumiessin els cops que fes falta abans d’obrir boca i fer anar el cervell. La font sagrada pot convidar a reflexionar-hi.

Tan sols, per a acabar, una recomanació: no us preocupeu pel qui-ho-va-fer; el misteri no és aquest. Henry James, en primeres lectures, pot resultar intimidant i gasiu, fins i tot —si un no té prou sentit de l’humor i inteŀlecte— decebre. Recomanem deixar-se endur pel corrent d’aquestes aigües que giravolten al voltant de la font sagrada.

per Henry James (traducció d’Alfred Sargatal)
Adesiara, 2016

diumenge, 17 de desembre de 2017

De projectes aŀlucinògens i revolucions inacabades

Imagineu, per un moment, una peŀlícula de ficció científica on Salvador Dalí interpreta l’emperador foll de l’univers i Orson Welles fa d’un corrupte tan obès que necessita un aparell d’antigravetat per a sostenir-se dempeus.
     Imagineu que el projecte d’aquesta peŀlícula té alguns dels millors artistes gràfics del moment com, per exemple, Moebius, H. R. Giger o Chris Foss, encarregats de dissenyar vestits, naus, planetes, escenaris… i que cada món dels que l’espectador visitarà té un disseny exclusiu encarregat a un artista diferent.
     Imagineu que per a la banda sonora s’aplica la mateixa regla, contractant a músics tan variats com Tangerine Dream, Mike Oldfield o Pink Floyd.
     Imagineu que el director d’aquest projecte preveu que la peŀlícula que en sortirà serà el més semblant a un viatge aŀlucinògen induït per consum de LSD…
     …Al llarg de 14 hores de metratge.



Aquest projecte existí, i hauria estat la versió d’Alejandro Jodorowsky de Dune, la famosa noveŀla de Frank Herbert. De com nasqué, evolucionà i restà inacabat tal projecte en parla el documental Jodorowsky’s Dune, un interessant passeig pels anys 70 del segle proppassat, quan el cinema convencional estava saturat de peŀlícules avorrides, depressives i amb cert toc decadent però, al mateix temps, quan ja feia temps que un cinema alternatiu s’obria camí amb propostes atrevides i provocadores. Molts eren els directors abocats a aquest cinema transgressor, i en Jodorowsky n’era un. Després del bon resultat d’un dels seus films, La Montaña Sagrada (1973), el productor amb què havia treballat, Michel Seydoux, li donà carta blanca per a un nou projecte: “fes el que vulguis”. I Jodorowsky digué “Dune”.
     En Jodorowsky no havia llegit mai el llibre, només n’havia sentit l’argument d’un amic, però amb això ell va tenir prou per a imaginar de nou la història de Herbert i fer-ne una cosa nova, tan nova que s’escolava de la història original per molts forats diferents, resultat de la “violació” de la noveŀla, tal com el director explica. En una època d’experimentació com aquella tals llicències i desviacions del cànon literari devia ser més habitual que ara, on el fet que Peter Jackson tregui en Tom Bombadil de la seva versió de El Senyor dels Anells és motiu de drama generalitzat per a molts fans del mestre Tolkien. Fet i fet en Jodorowsky es veia com “el profeta” de l’obra, i l’equip d’artistes que havia format per a dura endavant el projecte eren els seus “guerrers”.



El documental narra el procés de creació del guió iŀlustrat del film, peça indispensable en la confecció de qualsevol film de gènere fantàstic però que per aquells dies no era gens habitual. Si volien fer una peŀlícula de tal magnitud, absurdament llarga i farcida d’efectes especials com cap altra fins aleshores, realment la primera passa era fer un llibre amb tot de detalls sobre els diàlegs, les imatges i els escenaris que els espectadors veurien a la pantalla.
     El pes de la narració de tota l’epopeia creativa recau en Jodorowsky, que hi afegeix anècdotes sobre com arribà a convèncer el llunàtic d’en Dalí pagant-li 100.000 dòlars per minut de pantalla i accedint a fer sortir una girafa en flames a la peŀli, o com es va fer seu un Orson Welles apartat del món del cinema i abocat a la golafreria. Molt interessants i absolutament necessàries són les opinions dels artistes implicats en el projecte, així com el productor, Michel Seydoux, o qui fou la musa d’en Dalí, Amanda Lear.
     Una còpia del guió iŀlustrat en forma de llibre —era molt gruixut— fou enviada a cada gran estudi de Hollywood. Allà en van restar meravellats, del totxo, però totes i cadascuna de les majors van rebutjar el projecte. Potser el trobaren massa espiritual o metafísic? Potser no en copsaren el missatge? O els va espantar una peŀlícula tan monumental, necessitada de tants efectes especials i excessivament llarga i costosa? Probablement tot això i més. La indústria del cinema havia arribat, en el camp de la ficció científica, tan lluny com 2001: una odissea de l’espai, Fahrenheit 451 o Darkstar, però no semblava atrevir-se a superar aquesta frontera. El colossal projecte no va veure mai la llum del dia, i d’aquella aventura aŀlucinògena ara només en resta el seu record i el fabulós guió iŀlustrat, que sembla haver estat la font d’inspiració d’on han begut directors i creadors a l’hora de fer algunes de les peŀlícules que inauguraren el cinema de fantasia i ficció científica actual: Star Wars (George Lucas, 1977), Alien (Ridley Scott, 1979), A la recerca de l’arca perduda (Steven Spielberg, 1981) o Blade Runner (Ridley Scott, 1982). 


Jodorowsky amb el totxo. A sota, dissenys
de Moebius (Jean Giraud).

No explicarem més sobre el documental. Qui vulgui veure’l pot comprar el DVD o obtenir-lo per altres mitjans a discreció seva. Només volem defensar que l’aura gairebé llegendària del projecte inacabat de Jodorowsky i els seus guerrers és ben merescuda. Malgrat les llicències artístiques respecte de l’obra de Herbert i el fet de ser un projecte enorme (fins i tot per als estàndards actuals del cinema fantàstic — 14 hores!), fou enormement ambiciós, innovador i artísticament avançat en una època que demanava a crits al setè art noves maneres de contar les històries que sempre han fascinat i emocionat l’ésser humà.
     Per tot això podem assegurar que el Dune de Jodorowsky és la peŀlícula de ficció científica no realitzada més influent del cinema modern.



per Frank Pavich 
High Line Pictures, 2013

__________

Per a saber-ne més:

Disseny d'una nau per Chris Foss.

Unseen Dune Amb tota probabilitat una de les millors fonts d'informació i coneixement sobre la versió de Jodorowsky (i també Dune en general).
Sobre l'art de Chris Foss.
Sobre l'art d'H. R. Giger.
Sobre l'art de Moebius


Disseny del Castell Harkonnen
per H. R. Giger.