divendres, 23 de febrer de 2018

De relacions vampíriques i converses brillantment ximples

Aquest llibre us deixarà un somriure als llavis o el trobareu insofriblement pretensiós.

La font sagrada, de Henry James, és una obra on realment res de rellevància té lloc excepte les fascinants, extravagants i analítiques disquisicions d’un aristòcrata sobre alguns assistents a una trobada d’alta societat en una casa de camp anglesa. La sobtada aparença jovenívola d’una dama que no fa tant era, diguem-ne, poc agraciada unit al fet que un jove abans atractivament estúpid ara es mostra, de cop i volta, igualment bell però també inteŀligent, duu al protagonista a tal aventura psicodetectivesca. El veritable què de tot plegat és que sembla que tant una com l’altre obtenen el seu avantatge particular en detriment d’altres persones, les quals semblen patir un procés inversament equivalent, és a dir, minvador de bellesa, joventut o sagacitat.
     Parlem, doncs, d’un llibre sobre vampirs? Realment no. I sobre vampirisme, en un sentit més ampli? Diguem que, en part, sí, tot i que l’assumpte el podem entendre de diverses maneres. Sigui com sigui no es tracta de l’habitual noveŀla de vampirs amb ullals esmolats i set de sang. Aquí imperen els llavis obtusos, les dentadures angleses i un constant flux narratiu subtil que dansa amb l’horror, si bé no s’hi capbussa mai del tot. L’aigua de la font sagrada serà fosca, però no és gaire fonda (tot i que t’hi pots ofegar).

El primer cop que el vàrem llegir no copsàrem tota la profunditat de l’obra, mig amagada dins els plecs de diàlegs on els fets llisquen, amb mots elusius i moments aparentment contradictoris. Calgué una segona lectura, mesos després, fruit de la desesperació per a trobar una nova obra, per a aprofundir en aquells diàlegs que basculen entre el deixar entendre i el tu-ja-saps. El millor va ser prendre-s’ho amb calma i submergir-se en cadascun dels episodis amb intensitat, copsant, en els personatges, cada mirada furtiva, cada tic de la cara, qualsevol mot sospitós d’amagar una veritat arcana.


Ja té raó Mrs. Briss quan titlla el nostre protagonista de boig, tot i que potser, més aviat, es tracti d’algú més avorrit que no pas altra cosa; algú a qui aquestes convencions socials, aquestes reunions al voltant de les mateixes converses i galanteries de sempre, ja no diuen gairebé res. Un aristòcrata avorrit llençat a un joc inteŀlectual d’endevinalles basat en evidències psicològiques —força ingènues, val a dir-ho— per a resoldre un misteri la resolució del qual qualsevol persona avesada a l’amor i la sexualitat ja coneixerà. Quelcom del que el propi protagonista manca, per cert. Potser això sigui la raó del seu joc.
     Una persona avorrida, sí… però també rareta. Ens ha recordat aquests personatges que apareixen de tant en tant en reunions d’amics, o com a nous companys de feina, o com a nova parella sentimental d’un conegut, i actuen d’aquella manera, entre inquisidor sense permís per a ser-ho perquè no ens té prou confiança i persona amb el cervell lleugerament decantat. D’aquells personatges que quan creuen la línia vermella —cosa que no triguen gaire a assolir— et vénen ganes de deixar anar lliure el puny vers la seva cara de simpàtica autosatisfacció. Ai… al capdavall potser el salva la seva bona educació.

O, espereu… Un moment. O potser quan Mrs. Briss el titlla de boig no ho fa sinó per a amagar-li (i també a nosaltres, víctimes de l’aventura psicològica a la que ens arrossega el protagonista) la veritat de tot plegat? I si realment el nostre gentleman tingués raó?

Al cap i a la fi, que ho mesuri el lector, que d’això es tracta. Ja ho va dir el mateix Henry James: «aquest llibre ha estat calculat per a conduir a la curiositat». I, possiblement, aquest sigui el gran tema central de la noveŀla: la tendència de tantes persones, partint de la curiositat sobre les aparences dels altres, a fer elucubracions i muntar històries sobre elles i les seves vides i fets personals. Aparences, és clar, basades en idees parcials, coses mig entrellucades, idees malgirbades i ‘fets’ contats per tercers. La nostra cultura seria, amb tota probabilitat, molt més sana si tals persones s’ho rumiessin els cops que fes falta abans d’obrir boca i fer anar el cervell. La font sagrada pot convidar a reflexionar-hi.

Tan sols, per a acabar, una recomanació: no us preocupeu pel qui-ho-va-fer; el misteri no és aquest. Henry James, en primeres lectures, pot resultar intimidant i gasiu, fins i tot —si un no té prou sentit de l’humor i inteŀlecte— decebre. Recomanem deixar-se endur pel corrent d’aquestes aigües que giravolten al voltant de la font sagrada.

per Henry James (traducció d’Alfred Sargatal)
Adesiara, 2016

diumenge, 17 de desembre de 2017

De projectes aŀlucinògens i revolucions inacabades

Imagineu, per un moment, una peŀlícula de ficció científica on Salvador Dalí interpreta l’emperador foll de l’univers i Orson Welles fa d’un corrupte tan obès que necessita un aparell d’antigravetat per a sostenir-se dempeus.
     Imagineu que el projecte d’aquesta peŀlícula té alguns dels millors artistes gràfics del moment com, per exemple, Moebius, H. R. Giger o Chris Foss, encarregats de dissenyar vestits, naus, planetes, escenaris… i que cada món dels que l’espectador visitarà té un disseny exclusiu encarregat a un artista diferent.
     Imagineu que per a la banda sonora s’aplica la mateixa regla, contractant a músics tan variats com Tangerine Dream, Mike Oldfield o Pink Floyd.
     Imagineu que el director d’aquest projecte preveu que la peŀlícula que en sortirà serà el més semblant a un viatge aŀlucinògen induït per consum de LSD…
     …Al llarg de 14 hores de metratge.



Aquest projecte existí, i hauria estat la versió d’Alejandro Jodorowsky de Dune, la famosa noveŀla de Frank Herbert. De com nasqué, evolucionà i restà inacabat tal projecte en parla el documental Jodorowsky’s Dune, un interessant passeig pels anys 70 del segle proppassat, quan el cinema convencional estava saturat de peŀlícules avorrides, depressives i amb cert toc decadent però, al mateix temps, quan ja feia temps que un cinema alternatiu s’obria camí amb propostes atrevides i provocadores. Molts eren els directors abocats a aquest cinema transgressor, i en Jodorowsky n’era un. Després del bon resultat d’un dels seus films, La Montaña Sagrada (1973), el productor amb què havia treballat, Michel Seydoux, li donà carta blanca per a un nou projecte: “fes el que vulguis”. I Jodorowsky digué “Dune”.
     En Jodorowsky no havia llegit mai el llibre, només n’havia sentit l’argument d’un amic, però amb això ell va tenir prou per a imaginar de nou la història de Herbert i fer-ne una cosa nova, tan nova que s’escolava de la història original per molts forats diferents, resultat de la “violació” de la noveŀla, tal com el director explica. En una època d’experimentació com aquella tals llicències i desviacions del cànon literari devia ser més habitual que ara, on el fet que Peter Jackson tregui en Tom Bombadil de la seva versió de El Senyor dels Anells és motiu de drama generalitzat per a molts fans del mestre Tolkien. Fet i fet en Jodorowsky es veia com “el profeta” de l’obra, i l’equip d’artistes que havia format per a dura endavant el projecte eren els seus “guerrers”.



El documental narra el procés de creació del guió iŀlustrat del film, peça indispensable en la confecció de qualsevol film de gènere fantàstic però que per aquells dies no era gens habitual. Si volien fer una peŀlícula de tal magnitud, absurdament llarga i farcida d’efectes especials com cap altra fins aleshores, realment la primera passa era fer un llibre amb tot de detalls sobre els diàlegs, les imatges i els escenaris que els espectadors veurien a la pantalla.
     El pes de la narració de tota l’epopeia creativa recau en Jodorowsky, que hi afegeix anècdotes sobre com arribà a convèncer el llunàtic d’en Dalí pagant-li 100.000 dòlars per minut de pantalla i accedint a fer sortir una girafa en flames a la peŀli, o com es va fer seu un Orson Welles apartat del món del cinema i abocat a la golafreria. Molt interessants i absolutament necessàries són les opinions dels artistes implicats en el projecte, així com el productor, Michel Seydoux, o qui fou la musa d’en Dalí, Amanda Lear.
     Una còpia del guió iŀlustrat en forma de llibre —era molt gruixut— fou enviada a cada gran estudi de Hollywood. Allà en van restar meravellats, del totxo, però totes i cadascuna de les majors van rebutjar el projecte. Potser el trobaren massa espiritual o metafísic? Potser no en copsaren el missatge? O els va espantar una peŀlícula tan monumental, necessitada de tants efectes especials i excessivament llarga i costosa? Probablement tot això i més. La indústria del cinema havia arribat, en el camp de la ficció científica, tan lluny com 2001: una odissea de l’espai, Fahrenheit 451 o Darkstar, però no semblava atrevir-se a superar aquesta frontera. El colossal projecte no va veure mai la llum del dia, i d’aquella aventura aŀlucinògena ara només en resta el seu record i el fabulós guió iŀlustrat, que sembla haver estat la font d’inspiració d’on han begut directors i creadors a l’hora de fer algunes de les peŀlícules que inauguraren el cinema de fantasia i ficció científica actual: Star Wars (George Lucas, 1977), Alien (Ridley Scott, 1979), A la recerca de l’arca perduda (Steven Spielberg, 1981) o Blade Runner (Ridley Scott, 1982). 


Jodorowsky amb el totxo. A sota, dissenys
de Moebius (Jean Giraud).

No explicarem més sobre el documental. Qui vulgui veure’l pot comprar el DVD o obtenir-lo per altres mitjans a discreció seva. Només volem defensar que l’aura gairebé llegendària del projecte inacabat de Jodorowsky i els seus guerrers és ben merescuda. Malgrat les llicències artístiques respecte de l’obra de Herbert i el fet de ser un projecte enorme (fins i tot per als estàndards actuals del cinema fantàstic — 14 hores!), fou enormement ambiciós, innovador i artísticament avançat en una època que demanava a crits al setè art noves maneres de contar les històries que sempre han fascinat i emocionat l’ésser humà.
     Per tot això podem assegurar que el Dune de Jodorowsky és la peŀlícula de ficció científica no realitzada més influent del cinema modern.



per Frank Pavich 
High Line Pictures, 2013

__________

Per a saber-ne més:

Disseny d'una nau per Chris Foss.

Unseen Dune Amb tota probabilitat una de les millors fonts d'informació i coneixement sobre la versió de Jodorowsky (i també Dune en general).
Sobre l'art de Chris Foss.
Sobre l'art d'H. R. Giger.
Sobre l'art de Moebius


Disseny del Castell Harkonnen
per H. R. Giger.

divendres, 1 de desembre de 2017

Especial Catcon: Escriptors, editors, traductors i amants del gènere fantàstic, en un mateix espai

La primera Convenció Catalana de Ciència Ficció, la Catcon, ha reunit a l'espai Neàpolis de Vilanova un centenar llarg de persones. Al Quimèric d'avui us fem un recorregut per les diferents xerrades de la Catcon i entrevistem els guanyadors dels premis Ictineu.
Enllaç a l'àudio.

El Quimèric, present a la primera Catcon

El Quimèric ha estat present a la primera Catcon de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, participant a la xerrada "Experiències de Difusió de la Ciència Ficció", acompanyats dels companys del portal El Biblionauta. La podeu escoltar aquí!

divendres, 27 d’octubre de 2017

De febleses estratègiques i victòries sense guerra


No som els primers ni molt menys serem els darrers en ressenyar L’Art de la guerra del mestre Sunzi, un clàssic del pensament polític, econòmic, filosòfic i antropològic de la vella civilització xinesa. Aquestes línies no aportaran res de nou perquè probablement ja s’ha dit tot el que es pot dir d’interessant i útil sobre l’obra, però els esdeveniments dels darrers dies i setmanes al nostre país, en ple procés de secessió d’un Regne d’Espanya vetust, carca i violentament reaccionari, ens han empès a rellegir l’Art de la guerra i ha gaudir-lo molt més que el primer cop que li vàrem posar els ulls —i les urpes— a sobre.


 Més que un tractat militar l’Art de la guerra és un breu text sobre tàctica i estratègia, que si bé se centra en l’art bèŀlic no poca gent ha usat per a inspirar-se en l’exercici de la política, el lideratge o els negocis. Brevetat no ha de ser necessàriament sinònim d’inconsistència, i l’obra es mostra com una exceŀlent síntesi, però en cap cas un manual d’instruccions, car la guerra o qualsevol altre fet on l’estratègia és cabdal pot ser resolt satisfactòriament mitjançant un seguit de regles i preceptes aplicats mecànicament.
     De fet, el llibre és també una obra filosòfica on l’autor posa èmfasi en la importància de la qualitat ètica del líder i on la guerra ha de ser estudiada per a lluitar-la en condicions, i són les respostes del líder i de les persones que lidera, juntament amb les mateixes persones involucrades i les circumstàncies en les quals es troben, els tres factors determinants de la resolució de qualsevol conflicte o empresa. L’obra, per tant, convida al líder a saber actuar i sobre això li dóna bons consells.

 Els tretze capítols en què es divideix l’obra són molt breus i concisos, i cadascun dels títols indica clarament el tema tractat:

I. Els càlculs preliminars 
II. La conducció de la guerra 
III. La planificació de les ofensives
IV. Disposició de les forces
V. La potència 
VI. El buit i el massís 
VII. Les maniobres
VIII. Les nou variables
IX. Les marxes 
X. El terreny
XI. Els nou terrenys
XII. L’atac amb foc
XIII. La utilització dels espies

 Dels molts consells i recomanacions que ens dóna Sunzi n’hi ha alguns que semblen pensats per a l’actual procés sobiranista, amb tots els seus daltabaixos, moments d’ai al cor, escenes que provoquen hiperventilacions, batalles polítiques al Parlament i drames socials. 

“Quan sigueu capaços, fingiu incapacitat;
quan sigueu actius, fingiu inactivitat […]
Quan l’enemic és a punt, disposeu-vos a refusar el seu atac;
quan és més fort, eviteu-lo”

“Mantingueu a ratlla els sobirans veïns infligint-los danys;
ocupeu-los amb afers diversos; feu-los córrer amb perspectives de profit"

“En general, s’entra en batalla amb maniobres ortodoxes,
però s’obté la victòria amb maniobres inesperades"

“En la guerra, serviu-vos de l’engany
i no us mogueu si no teniu un avantatge segur”



per Sunzi (traducció de Seán Golden i Marisa Presas) 
Universitat Autònoma de Barcelona & Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010

dijous, 26 d’octubre de 2017

De mogudes massives, ais al cor i tremperes nacionals





La sèrie catalana de moda, El Procés, arriba demà divendres 27 al final de la seva setena temporada amb un capítol final que promet infarts, ictus, tremperes i destrempades a dojo. El Procés —per a qui no ho sàpiga encara— és una sèrie de drama polític i social creada per Artur Mas i Carles Puigdemont com a adaptació de la pentalogia homònima, escrita per un autor el pseudònim del qual és ‘Poble Català’. Els capítols són dirigits per A. Mas i C. Puigdemont i un elenc d’altres directors de renom, i l’adaptació de les noveŀles va a càrrec del Sindicat de Guionistes Pitofs de Catalunya. Els Estudis Generalitat són el lloc de filmació de bona part dels capítols, si bé algunes escenes són gravades en diverses localitzacions de Catalunya, principalment a la ciutat de Barcelona. La sèrie fou estrenada el 10 de juliol de 2010 i havia de durar cinc temporades, una per cada llibre de la pentalogia original, finalitzant, doncs, l’any 2014, però els alts índexs d’audiència i problemes successius en la confecció dels guions l’han feta allargar més anys i la seva data de conclusió és ara per ara desconeguda. Actualment és a punt de finalitzar la setena temporada de la sèrie amb els índexs d’audiència més alts mai registrats.

 La sèrie narra les aventures, pugnes i drames del poble català en la seva lluita per a alliberar-se del caspós i decadent Imperi Espanyol, governat per la Casa Franco i que se serveix d’un exèrcit de falangitos i piolíns per a sembrar el terror arreu en un intent de mantenir l’imperi unit. Els fets comencen amb l’aixecament popular de Catalunya, la província més rebel de l’Imperi, a la que s’hi sumen algunes de les cases més eminents del país mentre altres llinatges s’hi oposen clarament o bé dubten, causant tensió i confusió social.
      L’argument segueix tres fils narratius principals simultàniament: els fets ocorreguts a Catalunya, amb la majoria de personatges i bona part de l’acció; els fets que tenen lloc a la Cort Imperial, que durant les primeres temporades narra les gestes heroiques d’un grapat de cavallers i en temporades recents se centra en les manipulacions i actes de l’emperador i els seus agents imperials; i més enllà dels Pirineus, que gira al voltant d’una colla de catalans perduts per Europa que acaben aconseguint que altres potències veïnes els facin cas i s’interessin per la lluita i els anhels dels catalans.

 Estrenada el 10 de juliol de 2010 a Catalunya per TV3, tingué uns índexs d’audiència discrets, però la qualitat dels diàlegs i les interpretacions d’alguns dels seus personatges secundaris van fer que la sèrie guanyés ràpidament televidents en els anys successius, arribant a convertir-se en l’esdeveniment audiovisual amb més audiència de la televisió catalana. Ben aviat sorgiren grups de fans a internet i les xares socials, esdevenint un fenomen social de gran abast arreu del país i, més tard, a l’estranger. Els drets d’emissió per a Espanya foren comprats pel grup Atresmedia i la sèrie fou estrenada en aquell país pel canal La Sexta el 2015, coincidint amb l’emissió del final de la cinquena temporada a Catalunya. Més endavant altres televisions en compraren els drets per a la Gran Bretanya, França, Alemanya o Itàlia. Actualment la sèrie és emesa per més de dues-centes televisions arreu del món i té una audiència global que supera els 3.000 milions d’espectadors si es compten també les descàrregues iŀlegals a internet.



Temporades 
La sèrie compta fins ara amb set temporades de deu capítols cadascuna excepte la primera, de només set. L’emissió de cada temporada ha coincidit amb un any concret, excepte la primera, que fou emesa a cavall del 2010 i 2011. 

1a (2010-2011). Narra l’inici dels fets que es desplegaran al llarg de la sèrie amb un ús recurrent de flashbacks, els quals remeten a fets succeïts en els anys anteriors, com els aixecaments populars contra els crims i abusos imperials o les retallades de la Carta de Franqueses de Catalunya dels anys 2006 i 2010. La temporada acaba amb l’alçament dels municipis per la independència i la imminent guerra que s’albira. 
2a (2012). La segona temporada narra els aixecaments populars arreu de Catalunya mentre la Diputació del General intenta un pacte fiscal amb l’Imperi per a salvar uns pocs cigrons. És ara on ja apareixen clarament els herois, antiherois i malvats que duran el pes del drama al llarg de la sèrie. La temporada finalitza amb les eleccions anticipades a les Corts Catalanes i un nou pacte de govern. 
3a (2013). Continuen les lluites arreu del país mentre les forces d’ordre i els bàndols dins de la Diputació del General s’organitzen, declaren sobiranies i pacten nacionalment drets a decidir. La temporada acaba amb el cliffhanger de l’anunci d’una consulta popular reivindicativa amb resposta dual afirmativonegativa.
4a (2014). En aquesta temporada el conflicte és dut a Europa en un intent d’internacionalitzar-lo i té lloc la consulta popular reivindicativa amb resposta dual afirmativonegativa, que és guanyada pel bàndols dels afirmativoafirmatius.
5a (2015). La Diputació del General i les Forces d’Organització d’Actes Multitudinaris (FOAM) criden a eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari, que són guanyades per una majoria independentista. Al llarg de la temporada moren alguns dels personatges principals de la sèrie i d’altres marxen a l’exili quan es descobreixen com a agents imperials.
6a (2016). En aquesta temporada el drama augmenta amb la intervenció directa de l’Imperi en territori rebel a través del Tribunal de la Inquisició i l’Operació Catalunya. La Diputació del General anuncia la celebració d’una nova consulta, aquest cop sense hòsties ni punyetes i amb un caràcter clarament referendari.
7a (2017). Continua la pugna entre Sobiranistes i Unionistes fins a la celebració del referèndum, que guanyen els sobiranistes en aliança amb els antiimperialistes. Abans del mateix agents imperials provoquen un atemptat terrorista (de falsa bandera) per a fer trontollar el procés, però el poble català es mostra més unit que mai. La temporada acaba amb el Diputat General cridant el Parlament a proclamar la república i fer efectiva així la secessió de Catalunya.

El Procés 
per A. Mas & C. Puigdemont (direcció) i SGPC (guió)
CCMA, 2010-2017